Tan absurd com real

Ferides agudes en la psicologia de l'amor. Llàgrimes on s'hi reflecteix la bandera dels Estats Units. Cotxes i camions menjant-se el cel. Ànimes en pena buscant un refugi que mai trobaran.
I jo, aquí, traient l'esperança i perdent-la en molts moments. A vegades penso que estic malament perque el món està malament. Però res. És tan sols confusió. Potser és que no m'estimo prou a mi mateix.
Tinc un rellotge un pèl car però no sé com es canvia l'hora. Ho he provat amb tots els botons. I ja fa algun mes que el tinc, i fa temps també que hi va haver el canvi d'hora. Em podríeu dir: "Vés a la tenda i que t'ho expliquin". Però... a mi què m'importa? El que m'importa és el meu estat psicològic. Estic anant a un centre de dia que es diu Antaviana que tenim aquí a Sabadell els que patim alguna malaltia mental. Hi ha dies que no hi vaig, i dies que arribo tard ( quasi sempre que hi vaig, que hi vaig poc ).
Estic escoltant La Polla Records, ara s'acaba d'acabar "No somos nada". Comença "Odio a los partidos". Són cançons baixades de l'emule, no hi trobareu un ordre, no és cap disc. Ara, per exemple, sona "Radio krimen".
Molts dies penso en el suïcidi. Aquest desig, a vegades, és real, com ahir a la nit. Necessito motivacions, no puc entendre el que em passa. Tinc esquizofrènia, o un transtorn esquizoafectiu, no està clar. El que s'ha de suportar... . Vull dir que les malalties físiques també poden ser molt xungues, però una malaltia mental com la meva malaltia és un infern. És per cagar-se en tot.
Em creixen flors al cap que es marceixen a l'instant i es fonen en els meus cabells llargs. Aquestes flors són contaminants, i les meves neurones en queden malparades.
Ara estic escoltant Els Pets, concretament "Vine a la festa", o sigui la cançó.
M'agradaria tenir més llibertat per parlar de les meves coses personals, el que passa és que s'hi veuria involucrada altra gent que quedaria malament, pel que jo en penso i tinc ganes de dir. Sento una ràbia apagada, però que té molt de poder. Ara sona "Tarragona m'esborrona", del "Calla i balla".
No sé com és però ara estic positiu. M'hi sento còmode, així, escrivint. Potser és perque tinc necessitat de comunicació. A vegades penso que si les meves relacions amb la gent fossin d'una altra manera, jo podria estar perfectament bé.
Hi ha tantes coses del passat que se'm fan un trauma... . L'altre dia estava veient una pel.lícula ( no en sé el nom ni res ) i vaig comprendre el que deia un advocat: hi havia una sentència de mort pel seu client, si no m'equivoco per assassinat. Durant el judici l'advocat explicava que aquella persona només havia viscut en un món miserable fins a no poder més on la mort era el pa de cada dia. El van sentenciar. Això em va fer comprendre moltes coses, encara que desagradables. Perque el meu pa de cada dia és dur i sec. Si fos un dia no passaria res. Però porto deu anys, així. El que vull dir amb el que conté la pel.lícula és que es pot arribar a un nivell d'incomprensió fatal per els que tenen ( o tenim ) un món tan desagradable que despreciem moltes lleis o simplement les trobem absurdes. Jo, per la meva banda, he tingut varis intents de suïcidi, i us asseguro que a vegades val més la pena la mort que la vida. Ja sé que amb això la gran majoria no hi estareu d'acord, però ho dic amb tota la sinceritat del món. La mort, si no és res, pot valer la pena.
D'altra banda, si m'és possible allunyar-me dels meus pensaments negatius, puc pensar que la vida és una mena de miracle que brilla molt més que l'or. Espero que penseu així, doncs és fantàstic viure les sensacions amb aquest tipus de percepcions.
Ara sona "S'ha acabat". Parla de dos homosexuals, com alguns de vosaltres sabeu. Jo m'he arribat a enrollar amb homosexuals un parell de vegades, i no ho sóc. No va ser cap mala experiència en cap de les dues ocasions, si deixem apart la ressaca. Ho vaig fer per ràbia, per fer com un món al revés. Penso que algú ho pot comprendre, això.
Ara sona "Soroll". A mi m'emociona, aquesta cançó.
Se me'n va l'inspiració per moments. Però feia dies que no escrivia amb aquesta rapidesa i facilitat. Però, és clar, costa escriure coses que quedin realment bé. Jo diria que més que inspiració el que tinc són ganes d'expressar-me, com he dit abans. M'agradaria escriure relats de qualitat, però no hi ha manera. Almenys, jo penso que la majoria de relats que escric últimament estan força mancats de qualitat. Quan escric, ho faig per omplir lloc i poder autoexaminar-me, per fer-ho servir, també, com a experiència.
Ara escolto "Està plovent", la versió del concert.
El meu cervell és una vella església que mai havia tingut fe i que les guerres han enterrat. Quin dia estimaré les coses de la vida? "Com més et coneixo més m'agrada el teu gos", també la versió del concert. "Vaig calent".
A vegades m'obsessiono pels diners. No sé si és producte de la meva malaltia, però em passa. Potser és perque en tinc pocs, només cobro la pensió no contributiva. Hi ha molta gent que d'això de tenir diners en fa una cosa dolenta, com si els rics fossin els dolents i els pobres els bons. Jo no penso així. Al contrari, penso que aquest és un pensament irracional. Pràcticament no conec gent rica, però em figuro que no tenen per què ser dolents. Bakunin deia que l'home que té poder es torna el més cruel, jo no ho crec així. A més, penso que la gent cruel està barrejada en tots els nivells d'status.
Ara m'he posat un concert del Bruce Springsteen que només escolto doncs estic escrivint això directament a relats. Crec que la gent no ho fa gaire, això d'escriure sense motiu. No ho sé, potser m'equivoco. Em sento bé lluny de tot i a la vegada amb els peus preparats per caminar quan hagi d'afrontar la realitat. Però això és molt fàcil de dir, quan es tracta d'avançar em costa molt. També, ara que estic evadit, em faig il.lusions sobre el que es pot esdevenir. I fins i tot me les crec. Suposo que d'aquí a una estona m'adonaré que, com sempre, em costa molt tocar de peus a terra.
Em floreixo. Per dintre i per fora. És una sensació desagradable, que s'ha de vomitar. Posats a vomitar, jo vomitaria tot el meu cos per tal que no en quedés res. No tinc ganes de viure en aquesta mentida constant i traïdora. "The river".
Per què collons no aconsegueixo posar-me bé? Merda! I merda! I merda! Això no és una broma! Això és la vida! Però de què serveix protestar? Pregunteu-ho a la gent miserable, tot i que si no es viu en una certa situació és impossible posar-se en la pell d'un altre. Ara em sento egoïsta. Però, ara, sentir-me egoïsta em fa sentir bé. Simplement perque haig de pensar en mi i no estic en condicions, ni molt menys i per diferents assumptes, d'ajudar els demés.
No tinc cap closca on ficar-me. Sona una cançó del Bruce que és massa nova perque m'agradi, doncs els pocs bons records provenen d'una infància que encara tremola en el forat del temps. No en sé el nom. He mirat un moment les imatges del concert d'Springsteen a Milà i m'han semblat patètiques. Despreciar tot el demés i ser feliç amb mi mateix. Aquest és el secret de la meva vida. Ah no? Doncs quin és? Estimar la gent, que em mostra despreci cap a mi? Segur que no. Podeu pensar que sóc un pobre diable. Però sé molt bé el que dic. La conec, la meva vida. L'estic vivint. És un pou de misèria i se n'ha de ser conscient. Jo, vull dir. Amb mi mateix n'hi ha prou. No és que se me'n refoti l'opinió dels altres, perque jo també sóc sensible, però jo em tinc a mi mateix. Després no hi ha res. "Growin' up" ( Una de molt vella, principis dels setanta! ).
Ara em sembla que si que ja no sé què escriure. El meu pensament se'n va de viatge. No hi és. Fins una altra.