Tan absurd com jo

Un relat de: Bonhomia

Jo només caminava, m'allunyava de la ciutat. Sense diners ni menjar, ni tan sols una ampolleta d'aigua. Plovia. No us ho creureu, però l'èxtasi m'envaïa. No em fixava en cap cartell, no sentia cap necessitat d'orientar-me. Tampoc buscava el Nirvana. Simplement volia estar sol, lluny de la gent que coneixia. I ho aconseguia més i més. La pluja em lliscava per sobre i per sota la roba i se'm mesclava amb la suor, era un dia d'agost.
Vaig albirar la ciutat on acabava el meu camí... i llavors... llavors em vaig sentir realment sol, i l'èxtasi va fugir junt amb l'encantament. Sabia que no em podia escapar, que necessitaria queviures i que tard o d'hora em trobaria la policia avisada per la família i els col.legues.
Llavors em vaig preguntar un munt de coses, el meu cervell em tornava a emprenyar... que si la feina... que si la dona i els nens... que si totes les demés responsabilitats, que n'eren moltes... llavors vaig desitjar desaparèixer, tornar-ho a oblidar tot. Però era impossible.
En aquell moment, passaven uns minuts de les vuit del vespre, i l'única cosa que podia fer era autoestop. M'hi vaig estar fins que eren les deu, i em va recollir un camió. L'home del volant no parlava, tenia el metal a tota hòstia.
A l'arribar a la ciutat, em va fer baixar al primer semàfor. Tenia tres quarts d'hora fins a casa, tot caminant. Em sentia cansat, desvalgut, desil.lusionat...

Al voltant de les onze de la nit, vaig trucar al meu propi pis, doncs havia marxat sense claus. La bronca de la meva dona i la canalla plorant. M'ho coneixia de memòria. Cada diumenge es repetia el ritual, la bogeria, l'injustícia de sentir-me tan lligat a l'absurd...
Dotze anys casat pesen, i perds l'interès per les coses, només em quedava perdre el temps, fins que la mort m'alliberés. O potser no, potser un dia canviaria tot. Però jo només em sentia optimista els diumenges durant el meu "viatge a la llibertat", que no existia...

Ara hi penso molt, trobo a faltar la meva dona, es va voler divorciar de mi, estic alcoholitzat, ja no faig "viatges", i al treball em tracten de subnormal... i tinc la sensació que tota la vida seguiré amb l'mpotència que sento ara... o pitjor...

Comentaris

  • korius | 14-07-2009 | Valoració: 10

    Simplement volia estar sol, lluny de la gent que coneixia. ohhhhhhhh has descrit taaaan bé això!! no se si t'ha passat de veritat, però ho has fet taaan bé!! (jo també vull escapar-me de tota aquesta merda i fer autostop jijji) i gràcies pels teus comentaris!! em fan tanta ilu jajaja, gràcies per valorar-me:)
    aisssh estic motivada, va que em poso a escriure jajaja!!
    1 petonàs i segueix escrivint, que ho fas molt bé!!!

  • O diferent ![Ofensiu]
    Joan G. Pons | 28-06-2009 | Valoració: 10

    Relat colpidor. I si el que has escrit connecta amb una realitat humana, m'anima a compartir, sense cap color sermonejador.
    Què és l'absurd ? Potser sols una paraula inventada quan no hi ha explicació a una primera impresió. M'agrada i em va bé fugir de les situacions etiquetades.... m'agrada investigar i moltes vegades trobo respostes engrescadores.
    Investigar és cercar dos o tres camins nous, sense deixar als altres.... i filtrar-los. Fer un poti poti. Ho vols provar ?

  • Suposo que... [Ofensiu]
    - | 28-06-2009 | Valoració: 10

    aquest relat pretén, és clar, fer palès l'estat d'abatiment i desencís del protagonista, que descrius molt bé. Però jo, com a dona, no puc evitar veure-ho des d'un altre punt de vista: veig en aquest home un pare de família immadur i irresponsable. I crec que es mereix sobradament la bronca que rep quan torna, jeje.

    Un petó!

  • Ambient plujós,[Ofensiu]
    brins | 18-06-2009 | Valoració: 10

    enmig de soledat. Un relat força trist que impregna el lector de tristesa i compassió envers el protagonista. Fa sentir la desorientació que l´obliga a allunyar-se d´allò que veritablement necessita, una família amatent.

    Un final, on domina el sentiment d´impotència, molt apropiat a la temàtica de la història.

    Bon relat!

    Pilar

  • annah | 17-06-2009 | Valoració: 10

    Sentir-se viu! Sortir a passejar sota la pluja. Sol, per poder pensar.
    Tots ho hauríem de fer més sovit. Reflexionar sobre qui som, on som i què volem.
    Pensar sobre els nostres amors i desamors, sobre sobre la vida, la nostra vida... i veure que si el què estem vivint no és el què volem, que no som feliços.... cal actuar. Sinó... la infelicitat actuarà sobre noltre, com el protagonista del teu relat!!

    Un petó enorme, i a viure!!!

    Anna

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

514015 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.