Tajabone

Un relat de: melba

Tajabone...cada cop que sento aquesta cançó recordo el primer cop que els dos vàrem ser un, vàrem fer l'amor d'una manera senzilla i profunda, els nostres cossos es tractaven com si es conéixessin de tota la vida. Les primeres carícies per sota de la camisa de dormir, notar com els meus mugrons s'excitaven i es posaven com el marbre, i la pell patia una batzegada que em va fer eriçar sencera, i segon a segon em sentia més humida, desitjant que em penetrés...tenia ansies d'acariciar-lo, coneixe'l de debò sense les peces que ens tapen, d'igual a igual...i no em deixava, era tant el plaer, que m'immovilitzava de tal manera que el meu cos es movia per les descàrregues que patia, havia perdut una mica la conciència com quan acabes de fumar i sens que el teu cos flota i només sent...i va entrar dins meu, i vaig sentir que em deixava anar i entrava en el seu cos, i que ell va fer el mateix, jo vaig deixar de ser jo per ser ell, i ell sentia com jo, érem un,dos cossos, dos caps, dos cors, dos pensaments i una sola ànima, em sentia completa sense cap carència,i Tajabone, en el moment final, on els nostres cossos rebentaven de plaer, alhora, sincronitzats,i notar com les llàgrimes estaven a punt de vessar, de felicitat. Em sentia com si fós el primer cop de la meva vida, el cor no m'hi cabia dins el pit, em notava accelerada i eufórica. El vaig mirar amb els ulls cristal.lins i m'en vaig adonar que no era un somni, que el tenia al costat abraçant-me...
Tajabone, cada cop que t'escolto segueixo somiant que m'abraça i adonant-me que desperto i ja no hi és...Però qui sap, potser ara és el somni i tal volta obri els ulls i el vegi estirat al meu llit, amb canes i la pell plena de plecs i deixi de ser un somni i sigui realitat.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de melba

melba

13 Relats

27 Comentaris

21424 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Tant se val com em dic i on vaig néixer, però crec que som fruit de les nostres experiències, alegries, desenganys, els plors, les ensenyances rebudes al llarg dels moments viscuts. El que de debò fa que la vida tingui sentit és notar els raigs de llum que penetren a través de la finestra i mullen la meva galta d'energia per empendre un nou dia,n'hi ha de bons, de pitjors, però cada dia canvies una mica sense variar el teu tarannà. Em regeixo per la passió dels sentiments, sense passió estaria perduda, cada petit acte te un bri de passió...crec que a la por se la venç plantant-li cara, i que al final tot cau per el seu propi pes. No m'agrada jutjar ni ser jutjada, l'únic jutge és el temps. Hi ha molt amor a la meva vida i en tots els aspectes, em considero una persona afortunada,he caigut moltes vegades i moltes d'elles creia que no seria capaç d'aixecar-me, però al final sempre ha aparegut una mà amiga, i això no té preu. Estimar, és un verb que es queda curt alhora d'expressar el que em fa vibrar. Per últim gràcies a totes aquelles persones que comparteixen la seva vida amb mi i jo la comparteixo amb ells, sense vosaltres tot perdria sentit.No sé ben bé si és una biografia, crec que és més una radiografia de mi.Ah!el físic...m'agraden les mans diuen molt d'una persona, aqui teniu la meva...