T'abrigarem mare

La decadència d’una malaltia tan terrible com aquesta molt, sentida en aquest poema, quan a més a més qui la pateix és la que t’ha donat la vida.

Hi ha una anècdota (que no sé si coneixes) d’un home que es va a fer-se una analítica i diu que té pressa per què ha d’anar a esmorzar amb la seva dona que està ingressada en un centre per alzheimer. Li pregunten: Però ella el coneix?. -Ella no, però jo si! -respon ell..
Quan la vaig sentir em va emocionar, gairebé com el teu poema.

Quin relat més tendre i alhora trist. La realitat de la vida, que avança cap el seu destí de la mà de la malaltia que tot ho esborra. Fas palesa d’una altre realitat, l’amor de la família cap a aquest membre desvalgut. Te de dir que m’he emocionat pel sentiment tan profund i afectuós, tan debò tots aquets malalts podessin comptar amb aquest caliu.
Josep em va agradar conèixer-te en persona el dia de la presentació, però vaig oblidar-me de demanar-te que em signessis els teus poemes. Els nervis del directe... Espero que a la presentació del teu llibre me’n puguis firmar dos.
Una abraçada
Montserrat LL

Hola Josep,
jo treballo en una residència, i també he viscut a casa una demència, en el meu cas el de la meva àvia. Les demències (la més coneguda la de l'Alzheimer però n'hi ha de molts tipus) ataquen el cervell, la memòria més bàsica, i donen situacions de contrastos i sentiments trobats.
Fa mal quan penses en com era aquella persona i com "s'ha tornat", fredament sabem que és la malaltia, però costa de pair. Si és del nostre entorn més immediat, i en aquest cas és la teva mare, la situació és complicada, dura, ...
Poc et podré ajudar a través d'Internet, però sàpigues que et comprenc i des d'aquí t'intento donar molts ànims i molta força.
Un somriure,
Anaïs

El teu relat tan ple d'amor, m'ha recordat a un meu poema que voldria compartir amb tu.
Nina trencada És el cas de l'amor que sent un meu tiet per la que sempre ha estat la seva nina.
A casa, la meva àvia va viure els seus darrers anys amb aquesta malaltia i la meva mare que la va cuidar fins el final té por de patir-la també. Quan s'oblida de algunes coses ja pensa que potser la té, però està bé. Confiem que la ciencia trobi la manera per erradicar aquesta cruel enfermetat.

M'has fet esgarrifar, perquè tot això que sents amb la mare ho estic sentint per una persona molt propera, que ha perdut ja el nord i va a la deriva. És un patiment de sorpresa al adonar-te que cada dia van esborrant-se de la seva ment els records més elementals. Encara parla de la seva infantesa i de la seva família, però ja els barreja tots i em temo que aviat haurà oblidat fins i tot la persona que tant va estimar i de la que tant m'ha parlat.
Tant de bo ens puguem lliurar nosaltres d'aquesta mena d'agonia.

Una abraçada

El teu sentiment és tan gran que segur que la teva mare ja si sent abraçada i abrigada. Intenta no patir i donar-li tot el que sents.
M'encantat, felicitats i una forta abraçada per a tu.

Estic emocionada i cor presa, el teu sofriment m’ha traspassat l’ànima. Estic segura que la teva mare alimenta el seu esperit amb l’amor que li doneu tots, no pot arribar el dia que el seu cor no entengui aquesta escalfor, potser no ho podrà exterioritzar, però el seu cor serà ple d’amor i de pau interior.

És un poema preciós , íntim i d’una gran sensibilitat, la teva mare és afortunada de tenir-te.

Una abraçada de tot cor
Núria

Llegir aquest dur i bell poema i notar com s'escalfa la sang és tot el mateix. Paraula rere paraula i les artèries s'omplen d'apropament, d'amor i gratitud. Un poema tan proper com la mà de la mare sobre la nostra, com la nostra sobre la d'ella i res més, res més. Una abraçada i un somriure.

Aleix

més boniques i més sentides dediques a la teva mare .
Crec que aquesta malaltia és una de les més cruels que existeix.Veure com l'oblit s'apodera d'un ésser estimat ha de ser molt dolorós.
M'has emocionat , Josep !
Una abraçada

Recordes aquell poema –diuen que místic– de santa Teresa, Vivo sin vivir en mi [...] que muero porque no muero.? Això deu ser l’Alzheimer. Aquesta absència incomprensible però real, aquest viure sense records ni vivències, completament sol, fora del corrent vital i afectiu que conforma i justifica tota una existència. Terrible, francament. Però, real, repeteixo.

Vaig perdre ma mare fa força temps i encara la recordo dient-me Fill meu, si que costa morir-se! Aquesta confidència, si bé m’omplia el cor de tristesa, es va convertir en el seu llegat més tendre abans de traspassar la porta definitiva. Després, el silenci i el record inalterable de les darreres paraules.
Per què t’explico tot això? Perquè el teu poema, des de la meva perspectiva de fill orfe, és un poema de comiat i d’angoixa cercant el darrer Fill meu! que et serveixi de recer en els dies que t’esperen de tristesa i enyorament.

Però, d’altra banda, m’ha emocionat i commogut profundament l’amor i la tendresa que traspuen tots i cadascun dels versos. Aquest filat de pues i espines de gel que no serà obstacle perquè les abraçades les desfacin; aquest posar-te en la ment desorientada de ta mare intentant, fins i tot, d’omplir-la amb els teus pensaments; aquesta por als camins desconeguts...

La meva va morir, la teva encara us té a vosaltres i vosaltres a ella.

Si no n’hi ha prou amb els vostres pensaments –que segur que sí–, compteu també amb els meus. De tot cor.

Raül

Si vols, aquest és el poema que li vaig escriure. Mare

passar de fill a pare; sempre ho és. Passar de fill a pare dels pares, crec que encara ho és més. Veus que s'acaba del tot la protecció que t'emparava, ni que ja fos minsa. El qui empara als altres ja no te ningú darrera.
Un poema ple d' estima i sofriment. Estimat Josep, és un poema que ens pertany a tots.
Una abraçada molt forta

a