"Sweets" Iverson

fins i tot els déus cauen... el cim és un lloc de pas, la vall és per romandre-hi. Dalt ets presa fàcil per acomodar-t'hi en el luxe i la fama, però els voltors hi planegen...
tot passa... només resten algunes cançons i la brillantor ja apagada del metall fred del saxofon...
Un relat fred, dur i terroríficament humà.
Una abraçada

Bon relat, molt treballat!
L'ambientació molt acurada, les referències molt ben col.locades per enmarcar el personatge central sense descuidar l'entorn.

Ja em va agradar força quan el vaig com un repte... que vas superar amb escreix, evidentment!

Saps retratar, estàticament, el pas dinàmic del temps de vegades cruel, sense retorn quan s'escapa o es malbarata...

Així que no perdo ni un minut més sense enviar-te una abraçada grossa, grossa, i donada amb ganes,
Unaquimera

a veure que escriu la meva encadenadora preferida ultimament i mhequedatenganxada ambaquestrelatteu queparladecaureenabismes i esunacosaqueemsona perquetotsemcaigut algunavegada omassesvegades... veuscom esticenganxada? jajaja!
Escrius molt be en prosa, espero llegirte més perquè disfruto molt amb un relat ben fet com aquest.

Sort,
Pell

M'atreveixo a fer-te quatre ratlles per aquest relat en prosa, doncs com ja et vaig dir fa un temps quan ens vàrem trobar per casualitat a RC, de poesia no n'entenc res.

Tot i que aquest cop has abandonat la rima, el relat s'encomana de la teva facilitat per donar ritme i cadència als teus escrits, alhora que exhibeixes uns recursos de vocabulari envejables.

La història està plena d'imatges nostàlgiques, però no és un relat amarat de tristor o desesperació. El saxofonista ha caigut, però al menys ell ha estat capaç en algun moment de tocar el cel. El record de l'èxit i la seva música han de romandre amb ell per sempre.

Una abraçada i fins aviat!

Carles

M'encanta com has traçat la idea, i, sobretot, que deu ser la -trista- història de més d'un. Només una "puntualització":" s'ha semblava", hauria de ser "s'assemblava". -Sense ànim de crítica, eh?-

Abraçades!

Sol_ixent

M'ha impresionat la teva manera de copsar certes realitats, com tot i la misèria, has sabut plasmar l'autèntica riquesa d'una persona, al cap i a la fi és la intensitat amb que hem viscut l'únic que romandrà sempre amb nosaltres. I és que rere un panoràma cru sovint si oculten moltes històries. Gràcies pel teu relat

Aquest relat és una meravella. Està descrit amb un gust deliciós, sensible, acurat... amb una ànima poètica. A més, la munió de paraules exactes i erudites (que m'han obligat a usar de diccionari) el fan, per petit que sembli pel seu tamany, realment ambiciós i gran. M'ha encantat aquest relat. Segurament jo destacaria especialment que, malgrat la seva temàtica (si em permets aquest mot tan frívol) trista, li dones un rerefons nostàlgic, dels colors del record. També he trobat molt acertats els contrastos que crees al llarg del mini conte.

En fi, un relat de deu, preciós, que m'ha encisat.

Una abraçada ben forta.

Arbequina.

Bonic relat! Ai.. la linia que separa l'èxit del fracàs o la cultura dels negocis, la vida de la no vida....
M'ha agradat aquesta història, m'ha transportat cap a escenes de whody allen o pàgines de bukowski. Endavant i força!

hi ha que brindar per els perduts i no per la mediocritat dels guanyadors

és el que ens queda
és el que realment volen dir els teus dos darrers relats?
sóc jo que et vaig demanar cinc cèntims del teu darrer poema
de tota manera treballo molt i tinc poc temps i poc cap ara mateix.
dormiràs molt i besaràs a la família?

aquesta és la sort, la trista realitat, que pateixen molts artistes que un dia van gaudir de la fama i l'èxit i que com moltes coses en la vida, a voltes, són efímeres i només cal un cop d'infortuni per que el destí ens aboqui en aquest submón marginal dels indigents.
Terriblement humà, trist, cru i real com la pròpia vida. M'ha encantat descobrir-te en aquesta nova faceta prosaica, espero que no sigui l'última. Gràcies. Molts petons. ESPIRAL.