Suposo

Passa el temps.

Passen els dies i amb ells
els moments més inoblidables,
i amb ells els amors més intensos.
Passen els mesos i t'adones
que ja no ets el mateix,
et creies conèixer
i no et saps pas més que dels altres.
Passen els anys
i arribes al final de tot,
però et sembla ser altre cop al principi.

Desesperes, crides, plores,
i no saps què fer,
estàs confós mentre el món giravolta entorn teu.
S'avisa, però no es té en compte.
No aprecieu mai més del que cal
perquè algun dia,
potser sens voler, potser sens saber,
aquell amic, aquell company que tant aprecieu
us podria decebre,
i això fa mal,
fa molt de mal.

Ni tan sols no he començat
i ja em dono per vençut.
Encara haig de somniar
i ja em dono per mort.
Em dic jubilat a mi mateix,
però en el fons sols estic molt amargat.

Tan sols porto disset anys vivint
i ja em sembla haver de morir,
potser he estat massa humil,
potser sí que m'he deixat enredar,
potser encara no he despertat.
No em calen pas manyacs,
haig d'esser dur amb mi mateix,
no puc desaprofitar el moment,
si em desperto no torno a dormir,
haig de desvetllar l'animal
i tornar a ser jo mateix.

Estimar.
Tinc aquesta paraula borrada del meu pensament.
Estimar de cor.
Ja no sóc capaç de comprendre aquesta expressió.
Estimar de cor a algú.
He oblidat com es fa.

Aprecio a tothom per igual,
tal i com cada ú ho fa amb mi,
alguns més, d'altres res,
i tots em mereixen
el que jo els mereixo.

I ara dubto.
Dubto ara i dubto sempre,
no estic segur de res, suposo;
ara em dic prou, i m'equivoco,
però no n'estic segur,
i dubto.

Estimar.
Estimar de cor.
Estimar de cor a algú.
Estimar de cor a algú que
sigui diferent als demés,
algú que sobresurt d'entre
l'amor que tinc a tots,
algú que em mereix amor
i que jo li mereixo amor.
Algú que em tregui de l'amargor,
suposo...