Supermercats: Pira't al Pryca

Un relat de: sidmercade
Al llunyà 1959, els senyors Carbó, Prat i Botet (CA-PRA-BO) van decidir apuntar-se al carro dels supermercats, després de veure l’èxit que aquests havien tingut a El Corte Inglés o a les mítiques Galerias Preciados.

Tot i que aquest sector començava a tenir cada cop més clientela, la majoria de gent seguia preferint comprar les llenties a la senyora Coma, ja que ella cada dia comprava el diari al senyor Patrick de la llibreria del costat. Teníem l’estrany costum fenici de col·laborar entre comerços i crear un teixit veïnal.

Els supermercats els freqüentaven tres tipus de persones: els mandrosos, els llepafils i els escurats.

Els mandrosos: aquests s’aixecaven de les butaques d’escai i feien la compra del colmado, del mercat i de la drogueria en un sol establiment.
Els llepafils: aquells que buscaven productes difícils d’aconseguir i feien una expedició a la recerca de la sal amb trufa.
Els escurats: poc a poc, la gent va començar a comprar als súpers pels seus preus ajustats. Els colmados s’arruïnaven en una guerra impossible de guanyar contra les multinacionals: La guerra Fanta.
He de recordar-vos que a les vuit del vespre estava tot tancat. Així que la societat era més previsora i, ves per on, tenia més estalvis. I si es donava la desgràcia que algú s’havia oblidat de comprar un flam per postres, ningú moria per una baixada de sucre.

Al barri, recordo que només hi havia un Distop (actualment absorbits per Condis). I en algun lloc molt llunyà de Barcelona (El Prat de LL.), hi havia un dels també els desapareguts Pryca. D’aquí la popular expressió que tant m’agrada dir: “Pira’t al Pryca!”

Els supermercats vuitanters, no tenien res a veure amb els d’ara. Eren més deixats, menys il·luminats i no tenien una imatge corporativa tan definida com ara. Tampoc tenien aire condicionat ni tenien el molest fil musical; llevat que la caixera sordegés una mica i tingués els Mecano a tota pastilla.

El pitjor per a un nen era l’estiu als supermercats. Quan desapareixien els ous Kinder i les xocolates que no aguantaven bé la calor. Ens havíem de buscar la vida per aconseguir un Miko-Lápiz i saciar-nos amb la mina de xocolata.

Als mostradors hi havia un sol tipus de caixa de cereals, dues marques de cervesa, iogurts i ampolles retornables (en parlaré en el pròxim capítol).
No hi havia cap tipus de plat preparat, així com pizzes o sobres de pasta instantània. No teníem tanta pressa.

Tant els grans com els que érem canalla et direm que el millor dels supermercats eren els seus carros. Normalment començaves a fer skating pels amples passadissos i, quan ja havies molestat la clientela i havies amagat els Bollycaos entre els enciams i les cols, els pares et ficaven dins del carro per controlar-te. Llavors aquell skate passava a ser un auto de xoc.

Tot i ser llocs impersonals, la caixera era la del quart tercera i el gerent el de l’àtic primera. Tinc la sensació que aquell barri del passat, era un poble.

Actualment, en aquella zona, hi ha més de deu supermercats, i cada tres mesos renoven el personal.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de sidmercade

sidmercade

2 Relats

0 Comentaris

489 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Web: www.sidmercade.com
Instagram: @sidmercade

En el mateix moment que moria en John Bonham, jo vaig aparèixer en aquest món. La mort d’en John, era una entre moltes altres senyals que anunciaven al món que els anys setanta havien acabat i no tornarien mai més. Tot i així, els vuitanta encara tenien una gran ressaca setantera i a Barcelona el Metal i el Punk, dominaven per damunt de la música Disco. Però el Pop i el naixement dels videoclips canviarien tota l’escena musical.
Vaig ser un nen obsessiu i compulsiu, fan de tot i sense criteri. Addicte al col·leccionisme dels cromos i gran consumista de la brioixeria industrial. Un gamberro, que va aconseguir acabar l’EGB sense passar per el reformatori.

Escoltant Metallica i Helloween em van créixer els cabells però sempre tenia un casset amagat dels Pistols a la jupa. Finalment, un dia els meus amics van descobrir la meva fascinació per el punk… Per això els senyors de l’infern i del metall, em van batejar com a Sid (Vicious), El heavyata renegat.

Així que el punk em va posseir totalment, obligant-me a formar un duet a Les Corts, els Sexual Object. Escrivia i cantava cançons damunt de tres acords, criticant la societat.
Mentrestant, abandonava els estudis de Belles Arts per treballar en un taller de material contra incendis i seguia escrivint cançons i poesies sempre que tenia un moment.

En aquella època, sortia per el barri Gòtic i la zona de Marina. La cervesa ja valia vint duros (0’60€) i els cubates la barbàrie de tres centes pessetes (1’80€). El món estava en decadència.

Allà al 1998, els militars em perseguien perquè anés a la mili. Em vaig veure obligat a punta de pistola a treure’m el grau de tècnic de so. Aconseguint així, les prorrogues estudiantils necessàries per no ser un milico.

Vaig seguir estudiant disseny web i cursets cutres de programador i finalment, vaig acabar sent un freelance d’aquells que feien tanta ràbia.