Superar la ficció

Ja n'he tingut prou!! Aquest és el pensament que va tenir l'Albert després de veure l'últim capítol de la temporada de Californication. Una serie americana on un escriptor famós viu separat de la seva dona de la qual encara n'està enamorat, a més tenen una filla i li passa un munt de coses sempre relacionades amb les dones. És un home torturat en certa manera, sembla depressiu permanent, però no té una vida avorrida. L'Albert li agrada molt aquella sèrie, se sent identificat amb el protagonista pel seu estat d'ànim permanent, no sembla mai satisfet amb res, no està content, la vida corre cada vegada més de pressa i ell creu que no viu a la mateixa velocitat. Té moments en que li agradaria plorar, però tampoc sap el motiu ni per a què li serviria. Viu en un canvi continu d'estat d'ànim. Analitza els motius, primer pensa en l'apartat de la feina i bé, va lluitant però no es pot queixar, només del sou, però va evolucionant professionalment.
Pel que fa a la família doncs tampoc es pot queixar, té uns pares meravellosos i una germana encantadora. Segueix pensant en quin pot ser el motiu del seu estat d'ànim, té 33 anys i està bé de salut, és jove, no es pot queixar. Bé, segueix analitzant i veu que la seva vida és monòtona.
Torna a pensar amb la sèrie de televisió i pensa en aquell home d'uns quaranta anys mig depressiu, però que per altra banda té una vida moguda, gens avorrida. Compara la vida del personatge i la seva i veu que la seva és avorrida, no passa mai res, no fa mai res. Ell no té la facilitat de lligar del personatge de la serie, és tot el contrari, un desastre, ara bé en alguna cosa el guanya, té bons amics. Somriu, però no dura massa, ha decidit que vol ser un personatge de sèrie de televisió perquè vol aquella vida i un desenllaç feliç, a més no moren i sempre pot anar escrivint nous capítols a la seva manera.
S'hi posa, treu una llibreta i comença a escriure el seu guió de vida, és vibrant la història que va sortint, molta activitat, moltes dones, festes, sortides, viatges, una casa davant del mar, un cotxe amb una energia alternativa innovadora que ell ha decobert, la patenta i es fa ric... Impressionant, quina vidorra, somriu, està content, aquella vida que escriu li agrada, és el que somiava, a més no hi surten les paraules tristesa, depressió, avorriment, malaltia ni mort. Serà un ésser immortal i per sempre més jove. Ha escrit molts capítols en poca estona però no ha escrit final, de fet no vol escriure un final, li agraden els desenllaços feliços però vol escriure un guió llarg.
Ara sí, de moment vol viure aquells capítols i després ja anirà variant segons com li vingui de gust, potser hi ha coses que no li agraden i ho haurà de retocar.

Està decebut, el guió que amb tanta il·lusió ha escrit no funciona, el problema és que la resta de personatges que interactuen amb ell no col·laboren, no s'han après el seu paper, ha fet còpies per a tots i totes, cap noia que surt al seu guió ha volgut escenes d'amor ni de llit, les escenes han acabat per ser violentes i ara és aquí, tancat, no el deixen sortir, és en una habitació de color blanc sense finestres. Tot això no sortia en el seu guió, què ha fallat? De tant en tant entra una persona que vesteix de blanc també, tampoc compleix el guió, li ha donat còpies i sempre li diu que se l'estudiarà, però no ho fa. L'Albert ha fracassat, hi ha rumiat molt i se n'ha adonat que no ha pensat en la resta de personatges que havien d'interactuar amb ell, avui ha entrat una dona vestida de blanc, ella li ha explicat que també portava una guió i que l'Albert havia de seguir-lo i d'aquesta manera tot s'arreglaria. S'hi ha resistit, ha intentat negociar fer un guió junts, però ella li ha fet veure que ell ara li toca interpretar el paper que ella ha dissenyat per ell. Ha decidit provar-ho i com diu el capítol d'avui, a les cinc toca pendre's una pastilla de color vermell.