Superant les pròpies pors

Odio una frase. És més, li tinc pànic, repugnància, no la puc sofrir.

És la següent: es va descordar el botó del coll de la camisa.

És superior a mi. La llegeixo i se'm fa un nus a la gola.

I és que no suporto la paraula botó. No puc.

És com una escopinada al pronunciar-la. I és com rodona, i amb forats. S'ha de dir que no puc sofrir els botons. Abans, les cremalleres i el velcro. Tot petit, però que se'l veu d'una hora lluny, caient quan menys et convé, encara que si és petit, passa, però si és d'aquells grossos apelfats dels anoracs de senyores madures, llavors si que... moro.
Tampoc suporto les camises. Les camises també és una cosa superior a mi. Perquè tenen botons, una llarga filera de botons, i també perquè tenen coll de camisa, aquella mena de triangles que se t'emboliquen al voltant del coll, fent aquella forma horrorosa. Val a dir que la única peça de roba que odio més que les camises (ja la paraula camisa em fa mal, és freda, seca) és el polo. És un engany. Comences mirant-lo per baix, i s'assembla a una samarreta, que bé! Però puges i apareixen aquells dos botons de color blanc que ressalten per sobre de tot, i llavors aquell coll... aquell coll de camisa... i per arreglar-ho, alguns se'l tiren cap enlaire, perquè es vegi més! És massa per mi...

Per això, quan sento la frase: es va descordar el botó del coll de la camisa, em venen nàusees. Unes ganes profundes de vomitar de fàstic al imaginar-me l'escena, i tot s'omple de botons i de colls de camisa i de camises, com en un espiral que m'embolcalla i em duu a un món de botons i de colls de camisa i de camises, amb el rei polo com a lider suprem, i tothom es descorda el botó del coll de la camisa alhora, i m'obliguen a vestir-ne una, m'arranquen la samarreta i em volen posar la camisa, jo intento escapar-me però no puc, mil mans em fan entrar els braços dins les mànigues i comencen a cordar-me els botons, un a un, cridant Botó! cada vegada que n'han cordat un. Llavors, m'obliguen a agenollar-me davant del rei polo, que em diu que em descordi el botó del coll de la camisa, i quan ho faig, plorant de ràbia i de frustració, ell riu, tots riuen, i es corden el botó del coll de la camisa per poder-se'l tornar a descordar.

És que, ho sento, però no ho puc suportar.

De fet, tot aquest relat era la meva teràpia per superar aquesta por absurda. Creia que a base de repetició, aconseguiria pronunciar la frase sense intentar tallar-me les venes. Però no ha funcionat.

Volia posar de títol la frase impronunciable, però n'he estat del tot incapaç