SUCCEÍ EN EL PARC

El sol de tardor il·lumina tènuement el parc urbà; les fulles de l’arbrat en moure’s, produeixen una remor suau que es barreja amb la refilada dels ocells. Dissortadament, no ho pot sentir la dona que està llegint asseguda en un dels bancs.
Li agrada llegir al parc i, pel que sembla, ho ha fet durant una bona estona; abstreta com estava no se n’havia adonat del que passava al seu voltant. Es treu els auriculars que duia posats; mentre llegeix no vol que res ni ningú la distregui. I, és en aquest moment que les veus d’un home i una dona la retornen al món.
- Deixa’m anar, -diu ella- no ho has entès. Podia imaginar-me que no ho entendries.
- Ho entenc perfectament - ha respost l’home.
- No, Joan, - diu la noia tot gemegant amb un esbufec – No, Joan, no ho facis, ens poden veure. Para, sis plau, para ...
- No paris, nena -li crida ell- no pararé. No pararé, no et preocupis.
De manera que així és una violació, pensa la dona des de l’altre banc.
Un riure histèric sortí de la boca de la noia. No podia aturar-lo i això va enfurismar l’home. La va apartar amb una forta empenta i li clavà un cop a la boca.
-Calla. Calla, si no deixes de riure et mataré.
En sentir això, la dona que fingia llegir, llençà el llibre damunt del banc; per primera vegada es girà cap a ells i posant-se dempeus, tot d’una colpejà l’esquena de l’home increpant-lo: És que no la sents?. Deixa-la o aviso els mossos, cridà, segura d’haver evitat una violació.
La parella que, suposadament, practicava sexe enmig del parc a plena llum del dia, restà paralitzada per l’estupor.
Els folis que sostenien a les mans anaren a raure aspergits per aquí i per allà damunt la gespa; mentre, ells i alguns dels seus companys s’afanyaven a replegar-los, aplaudint i rient. Tots ells eren alumnes de l’Institut del teatre, a tocar del parc. Es tractava d’un assaig programat i, certament, molt convincent.
A la dona que, voluntariosa ella, els havia increpats, la mirada se li quedà glaçada i les paraules se li van morir a la boca.