Stimulus

El gran estímul rocós de la discoteca de llums de neó
em duu a la gran poma de Nova York,
on els semàfors són pistoles làser a discreció,
els cotxes són nans de Gulliver,
i el so estrident de la ciutat és Goliath,
esclafant el David que jo sóc.

La ciutat m'estimula massa, més que la cafeïna!
Sóc massa addicte als estímuls nocius de l'electricitat.

Massa pesada aquesta música tan electrònica!
Massa ràpid aquest trànsit impertinent!
Massa remor de fons en el mar de cautxú i quitrà!
Massa coses es mouen per ser percebudes pels meus sentits!
Massa celeritat imposa la vida com per parar atenció a les merles!
Massa de pressa corren les persones per cedir-los la paraula!
Massa engegar-parar el cotxe com per fluir!
Massa repunts en el passeig lliure!
Massa estrès és tres vegades dolent!

Veig-me darrera nosequè empaitant nosequi
per dir-li quatre coses ben dites,
i em trobo amb un pastís empastifat a la cara.
No he dit ni ase, ni bèstia i sóc el blanc de les crítiques.
No em mullo per no mullar l'esclerosi múltiple!
No prenc partit per no fer el gol en pròpia porta!

Crec que he arribat al punt de no retorn,
Ja res m'espanta, res m'imposa la sorpresa
de veure'm espremut per la maquinària capitalista,
filla de la impertinència esbravada i obstinada
de John Maynard Keynes quan era un estudiant.

Crec que he arribat al punt de serenor ideal,
fruit de la meva obstinada fe per escriure allò no escrit,
dir allò indicible, parlotejar amb pèls i senyals,
en canvi, em mostro favorable a conversar amb qui es mostra conversador.
Intercanvio opinions amb qui és favorable a opinar,
I em rellevo de la missió de treballar per forjar cadenes.

He arribat al punt de diferenciar el que són els estímuls externs,
dels que emanen de la meva ment paranoica, juxtaposada a l'esquizofrènia.
Els estímuls que van i venen els reconec, perquè en sóc conscient.
Dels que no me n'adono, me'ls guardo en un racó de la memòria,
per tal de recorre-hi més tard, quan m'arreplego en la intimitat.

He arribat al punt de l'estabilitat més plana, afectivament parlant.
Aquell aplanament afectiu, que ni una aplanadora pot aplanar més.
La indolència es fa insuportable, i l'estímul fa adonar-me
que resten dies perquè jo mori, mentrestant em mostraré serè,
i apte per recopilar experiències de saviesa impopular.

No sóc més que un sapastre que s'esmuny de les seves responsabilitats
argüint que es frega les mans veient què passa a l'exterior,
per observar i saber i conèixer de primera mà allò cabdal,
allò que fa de nosaltres éssers que desitgen,
i malden per satisfer la necessitat humana de respondre els estímuls.

Però em veig amb la necessitat de transcendir allò fútil,
i fer més en veure reconegut el meu afany d'anar més enllà,
i em dic: Calma! Tot arribarà! Tot s'esdevindrà! Tot fluirà!
Perquè no hi ha temença per aquell qui sap d'on ve, on va i què vol.
Mentre l’estimulant ciutat m’aguaita des de lluny estant.

__________________________
Rellamps!