Sota un nas

La Tagrama (l'havien divertidament batejada Pentagrama)era força innocent. Bé, millor: analítico-innocent, en un grau salvador.

Quan va fer trenta anys -un dia de maig en què un raig de llum es sumà a les flames de les espelmes del pastís- li vingué de gust tafanejar una xarxa social que havia deixat de sovintejar per intel·ligència, per salut. El 'xivato' hauria avisat les amistats. Es mirarira les felicitacions i, sí, li agradaria, sense exagerar, que la vida era una altra cosa. Un cop enganxada va voler anar veient novetats, les publicacions dels altres. Els egos eren força el pa de moltes imatges, com bé havia experimentat ella mateixa. I estava bé i no estava bé, au. Així anava passant comunicacions irrelevants, repetides, mediocres: fotos de destins turístics vacacionals, celebracions i festes familiars, informacions faig-de-periodista, etcètera. Pitjor era trobar-se amb notícies de temes terribles amb filmacions de maltractament humà i animal. El repertori de la inconsciència. Per equilibrar, però poc, fets positius, alenades sanes. No eren suficients per evitar el gran declivi de tot plegat. Uf, la Tagrama desvià la vista d'un ànec que, lligat d'ales i potes, estava sent desplomat en viu. Llavors s'adonà d'un títol a Recomanats: "Cançonetes del riure". En ser ella cantant dormidora en escoles bressol i geriàtrics li va fer gràcia, hi entrà i clicà un 'm'encanta' al que es deia sobre l'autor del llibre, editat no feia massa.
En qüestió de segons es trobà que en Ricard Sirdà Fontaner li preguntava -via finestreta de contacte-:

-Com m'has descobert?

La dona arrufà el nas, frunzí el front. Encuriosida, però, contestà.

-Visca la tecnologia!-escrigué ell.

La Tagrama entengué de pressa. Amb quatre línies s'acomiadà, al·legant que estava aqueferada.

I certament. Havia d'endegar un projecte en què, amb la seva veu de nena petita i acompanyada per grills ensinistrats amb amor i llibertat, s'encalmaven les ments dels desassossegats. Cobraria el just, però cobraria. 'Autoestima, dignitat', es deia, l'enfortia. No pogué evitar que li tornés al cap el caradurisme d'una coneguda que li havia enviat un e-mail feia uns dies:

"Hola, Tagrama, com anem? Escolta, que al casal de l'escola Santa Plínia estem duent a terme la setmana de les notes musicals. He pensat que podries venir a fer una col·laboració! Ja diràs!".

Tragué una columna de fum pel queixal dret, foradat, que s'arranjaria quan el dentista fos més assequible. Calia aclarir que la seva energia tenia un preu, arreglat si convenia, que amor a l'art res de res. Bé cobraven els monitors, no? Bé tenien sous els pares dels nens i nenes d'aquella escola privada, no? Sentir-se utilitzada des d'una simpaticoida inconsciència no provava. Havien mal recordat que ella havia fet pràctiques musicals per unes quantes classes d'aquell centre perquè sí? On estava l'agraïment ara que podia ser remunerada? Un queixal més començà a reescalfar-se. Per impedir-ho, la Tagrama, després d'inhalar aire purificat d'uns geranis flairosos, respongué amb molt molt bona educació, defensant el seu honor econòmic.

L'altra: 'Ja ho entenc. Ho consultaré'. El 'no' no va trigar en manifestar-se, i esperat. La Tagrama s'ho gravà i els féu un merescut creu i ratlla interior.

-Mirar de ser bona persona té aquestes...recompenses.

Sospirà. Havia gaudit amb el que els havia donat en el seu moment. Guardat quedava. Per què remoure-ho, embrutir-ho? Buscar reconeixement era cosa de polítics incontinents amb la necessitat d'assolir poder i salari generós i vitalici.

L'endemà, el tal Ricard li penjava un 'bon dia' allargassat, lluminós. I un 'bon migdia' rutilant. I una 'bona nit' brillant. Esperant...contacte. La Tagrama s'hi enganxà gram a gram, es deixà dur. La tasca de l'home -va esbrinar que tenia uns cinquanta anys i que es dedicava a la restauració d'antigues glorietes- semblava interessant. Per tant, conversar-hi...per què no? L'home era de frases breus, concises, a voltes només un mot; ella, no es retallava el discurs. Algun cop ell tardava quan li tocava 'parlar'.

En derivà una suposició: deuria combinar-ho amb quelcom que l'ocupava seguit. No ho va preguntar. Però l'interrogant no marxava.

"Enamoradíssim del ventilador". Li envià, amb aquell títol, una foto de l'aparell i un quart del rostre d'ell, que ja sabia, i que, no obstant, jugava amb el misteri. Un somrís esvaí l'ombra dels dubtes. La Tagrama, de retruc, se'n va fer amb una pandereta -amagant la cara al darrere- i una altra amb una clau de sol grossa, pintada de color lluna, que s'aguantà al cap que feia de cim.

Aviat el llenguatge es tornà poètico-eròtic. Si ella el defugia amb habilitat, l'altre coneixia com tornar al simbolisme. En Ricard, en aparèixer el tema 'suor' va amplificar-lo, ella s'hi ajustà força i fins i tot el reivindicava. Uns mots n'estiraven d'altres. I d'altres a altres. Sense saber com -o sí- escrivien:

-El flam tremola com un ídem i va carregat de caramel.

-Aquests flamets deliciosos que flamegen.

-Seran servits i menjats, postre, tastívola menja.

-La lluna s'ho mirarà des de tots els cràters. Entendre la lluna és entendre la dona de l'antigor. És comprendre el cicle de la Mare Terra. La connexió.

-Connectats a la terra. Suem tots els flams!

-La lluna empetitida -vista de lluny i amb llum-, plena, sembla una cebeta adobada.
-Les cebetes per al ceballot i vindrà la crema de llet. Blanc cremós i dolç...

-Estic pendent d'una feina per a una entitat comarcal sobre la història de jocs amb cantarelles d'infants.

Davant l'obertura d'intimitats laborals, davant un voler més al costat...en Ricard, de sobte, va deixar de tenir encesa la llumeta del 'hi sóc'. La Tagrama va pensar que no deuria tenir alguna cosa a fer, que ella no havia de ser el centre.

Indagà més sobre ell. Descobrí que havia editat 'Els nassos del cada dia'. La portada ensenyava una glorieta gòtica amb cordes lligades a les columnes de les quals en penjaven nassos de paper de diferents tipus, mides i colors. A terra, sobre la gespa, ell assegut i picant l'ullet, al costat d'una dona i dues criatures que se'ls assemblaven.

-Ja està! Quin fill de puta! Jo no sóc cap segon plat!

Al proper encontre cibernètic li enclastà:

- Així, això, qué és? Em pregunto, em cal. Es tracta d'un embrió amb futur, comunicació, entreteniment? Què provoca?

-Entreté.

La Tagrama s'emprenyà. Era sincer o feia broma? Per esbandir l'estat negatiu, retornà a escriure de la forma simbòlica i metafòrica que els anava caracteritzant.

No va durar massa més, tot plegat, no. Quina relació era aquella? La dona finalment va estampar-li pels nassos una prova de foc. Va fer tres cançonetes abracadabrants i envitricollades enginyoses amb al·lusionx que si ell escoltava...esperava que les comentés, que hi hagués reacció, substància. Un què.

Era cap de setmana. Diumenge al vespre encara no va obtenir-ne res. Ni les salutacions. Absència de presència.

-És clar, el manso, amb la muller i les criatures, a fer vida familiar. Que et bombin!

Llavors detectà que al nombre de 'seguidors' (que la d''amistats' hagués estat massa arriscada, és clar, és clar, és clar) en comptava amb un menys.

-Molt bé! Bon vent! M'he tret un bon pes! Gràcies, univers, per la lliçó!

El ni plorar demostrà que allò no havia ni estat un foc d'encenalls.

Mentrestant, allà on era, en Ricard, bramava. Aquella dona era inassolible, massa lluminosa, massa perfecta. Estimar-la li faria mal. Calia trencar. Prou que havia patit en quatre enamoraments anteriors. Millor continuar amb la seva solitud.La Tagrama l'havia derrotat, per no dosificar-se. Massa Tagrama. Massa emocions fortes. Imaginar-les traslladades fora del món virtual ni plantejar-s'ho.