Sota un cel negre, el tot

Un relat de: Guspira

Llegint Camus, fent del temps
espai minvant,
arribant a tu, amb una paraula
ofegada pel desig
de veure't, la pell s'eriça,
miratge de plata;
ocell al mirall que recorda
aquella imatge,
enlairant el vol del cor,
l'ahir ja no pesa..
La ploma lleugera deixa
de ser àncora rovellada,
i el nen juga a ser gran
i ha trobat davant allò
que falta, que desitja.

No es resigna, contemplar,
el vent com una onada,
el fred com un desert,
que a la nit, la sorra glaça,
encara més que el gel polar.
Reduint la llista, pensant
a fer d'això una vida,
deixant, a cada pas,
una llavor mal arrelada,
un fins aviat, malgrat no torni,
el res que, mirat de perfil,
pot semblar el tot, i tu que
sense voler, ho ets,
de lluny i a la vora,
ho ets aquí... i enllà
on el temps és bressol
d'un bes que crec etern,
sota un cel negre, fosc.

Comentaris

  • El temps[Ofensiu]
    Xanxaneta | 24-01-2006

    A vegades voldries que passés ràpid i altres t'agradaria aturar-lo per poder gaudir d'aquell moment eternament.

    M'ha agradat que el poema començés referint-se al temps:

    "Llegint Camus, fent del temps
    espai minvant..."

    i acabés tornant-s'hi a referir:

    " ...un fins aviat, malgrat no torni,
    el res que, mirat de perfil,
    pot semblar el tot, i tu que
    sense voler, ho ets,
    de lluny i a la vora,
    ho ets aquí... i enllà
    on el temps és bressol
    d'un bes que crec etern,
    sota un cel negre, fosc. "

    No sé si era la teva intenció però dóna cohesió al poema.

    També m'ha agradat molt aquest vers:

    "La ploma lleugera deixa
    de ser àncora rovellada..."

    Té molta força.

    Segueix escrivint que si escrius no es rovella la ploma i tampoc el pensament!