Sota l'eucaliptus

Un relat de: Mena Guiga
Era sota aquell magnífic arbre que com a mínim tindria quatre dècades. Feia de mal saber si no se li tallava el tronc (o coll, maleïts aguillotinadors de vegetals!) i es comptaven els anells de l'edat. Hi ha còmputs que no calen, són imputs innecessaris. Així ho va pensar i va treure's del cap aquella incògnita irrellevant, aquella dona. Segur?

Era, la Nerudina -anomenada Dina, mal anomenada Dina, perquè només feia un àpat i era precisament el sopar- sota l'eucaliptus allargant la durada d'un caramel de menta. Estava acabant de liquidar un refredat. L'acció refrescant d'aquella llaminadura a la boca hi ajudava, tot i que una begudeta calentona li hauria anat millor. Li feia mandra aixecar-se i anar a qualsevol cafeteria a demanar-se'n. Allà, contra la soca de l'arbre de la salut, se sentia a gust. Si passava algú i se la mirava...tant li feia. Era a l'entrada d'un carreró que pujava vers un parc. L'eucaliptus prenia el paper com el porter protector? Aquella definició la va fer somriure. Va encarar el rostre, ulls clucs, vers el cel per notar l'escalfor del sol, tèbia, rajos llunyans, hivern.

S'hi va estar uns minuts o un còmput -novament- inclassificable. El primer que va veure en obrir-los va ser la imatge d'una entrada de claveguera i la va copsar sublim. La meditació aporta aquests beneficis? Aquell pensament la va fer somriure, altra volta. La imatge era potent i li demanava de fer-ne un miniescrit. S'hi rendí. La Dina anotà la magnificència que se li havia presentat, el que hi veia. I ho feia en fulls de din-a4, sempre, com un ritual. Sense preguntar-se perquè. El bolígraf low cost comprat a rebaixes no assolia mai omplenar massa pàgines, així es quedava amb l'essència. Bona idea i eina.

La dona de trenta-tres anys estava vivint aquell any amb el que la suma dels dígits, tres més tres, significava: el 6, el nombre de l'amor. Sense dubtar que fos una entesa simplista d'estudis pseudocientífics s'hi obria plenament, fos subterfugi o no. S'hi va aferrar i s'obria, des de dins, des del dins més dins de tots. Per fi. Havia estat dur. Set anys amb l'esperit llogat i rellogat en un pou i amb uns mots punxant: consciència, canvi, presa de decisions. Tot queia al seu voltant, imparablement, en un fluir decadent progressiu i, comprenia, pactat en temps ignots.

-AMOR

Va tornar a tancar els ulls. Va arraulir-se més contra l'arbre titllat d'invasor.

-T'estimo, eucaliptus blau de Tasmània. Si et van col·locar aquí, no hi tens culpa. Els interessos van i vénen.

El vegetal li havia contat com els seus avantpassats havien estat duts a aquelles terres per la indústria paperera. També els utilitzaven per a treure la humitat en zones pantanoses en ser àvid xuclador d'aigua.

-Ara et troben més els defectes que les virtuts. Com abraçar la imperfecció? De les teves fulles se'n fa oli essencial. Ets un bé per a respirar millor, fots cops de puny a la grip i a l'asma i a les calipàndries, no?

El creu i ratlla era creu i ratlla. L'eucaliptus seria sacrificat aviat.

-Seré substituït per un arbre endogen i va que xuta, tu.

Volia fer gràcia dins el seu dolor. Va prosseguir:

-No et preocupis. Ells són aigua estancada dins el seu no adonar-se'n. Hi ha tipus d'immobilismes anímics malaltissos. Ho perdono.

-Tu ets una epifania. T'estimo.

Les llàgrimes de la Dina, aquelles, no eren pas símptoma del constipat. Va abraçar el condemnat.

-Continua amb el que havies d'escriure, Dina.

Se'l va escoltar i ho va fer. Va notar una intransferència i va haver de guardar el que tenia a punt pel que es va imposar:

"AMOR. T'has empastifat un dit índex amb el meu fluïd íntim. Em dibuixes aquesta paraula sobre el melic, que fa de petit planeta pla a sota. AMOR. Has hagut de reempastifar el dit uns quants cops, ple de delicadesa, amb la dedicació més gran. AMOR. Amb majúscula. Has fusionat esguard i ànima. T'has menjat l'AMOR. Sense avidesa, amb l'avinentesa d'una serenor nirvànica. Amb la llengua l'has anada resseguint i te l'has enduta, ben bé com les onades del mar que s'empassen tot el que a la sorra molla del trencall s'intenta premsar, malgrat l'efímera durada. AMOR."

La faç de la Dina s'il·luminà amb el pòsit d'uns encontres màgics que l'existència li havia fet arribar aquell any. Havien estat, però el pretèrit quedava en el present: el que realment importava i havia quallat i no pas callat. Per això se sentia feliç.

Encara no era l'hora de menjar. El caramel de menta finava. S'havia erosionat tant que en un no res es trencaria, fràgil com un vidre prim. La Dina amb el caramel de menta se sentia dement, genialment dement, irradiant positivisme.

-Gràcies, vida!

Exclamar allò era alliberació. Era força. Era validesa.

Es va aixecar per tal de seguir un gat que segurament venia de fer el tronera. El felí es va aturar en una entradeta amb rajoles hidràuliques on hi havia un test amb una planta crassa ben cuidada havent rebut l'aigua i la nutrició justes. L'animal es va quedar esperant que la dona li expliqués alguna cosa, com si hagués estat pactat. La Dina es va asseure a la vorera, mirant de no trepitjar-se la faldilla llarga de pana color malva i es va fregar les mans que duia mig abrigades amb mitenes de color blanc no ben bé blanc.

-Mira, gatet, un home ha de sobreviure. Ell i la seva família. Té tants fills com vosaltres en una gatinada. El desgel dels pols li prova. Es dedica a buscar ullals de mamuts que el glaç no tant perpetu conservava. S'hi està dies, a vegades, picant contra la paret dura que mostra que en conté. Cal aconseguir aquella matèria, és ben pagada. L'esperit del mamut plora en cada gota d'aigua gèlida, però l'home no s'ho escolta. El bramar de l'oceà no és el de les seves criatures. Hi ha més homes fent la mateixa tasca, que s'està massificant. Aquests mateixos homes seran els que ajudaran a construir els primers hotels àrtics i antàrtics en potenciar-se'ls el desig de riquesa.

El gat feu un miol que contenia alguna ajuda filosòfica, s'acostà a la Dina i es deixà acaronar al mateix temps que ronxava.

Profanar la prehistòria. I què si el que té necessitat és el present? Aquest fou el missatge del felí que marxava amb les cinc vides que encara havia de gastar.

-Acceptar-ho no implica que m'agradi.

Així es va aplacar la dona, mirant de situar-se al lloc dels altres.

Què hi feia, tota sola, en aquell racó de món? Hi estava bé! Hi estava bé! Es va posar a saltar d'alegria i gairebé es va trepitjar la faldilla i s'hauria fotut de morros.

-L'èter dels meus pensaments...

Observava, extàticament, quina meravellosa potència tenien. S'havia curat. S'ho havia currat? Sí. Havia hostiat molts de 'no'.

-M'etereotipo. M'atipo del meu propi èter i estic èbria de gaudi.

Va dir-s'ho xiuxiuejant, a poc a poquet, per entomar-ho com calia.

- Vaig deixar una vida típica. Visc amb poc, tot i treballant un bri. Ocupo una cambra en un pis a mitges i de mitjons només en tinc quatre parells. No cotitzaré mai. L'adverbi 'mai' se me'n fot. Com se m'han d'enfotre els ullals de mamut...i la vida de l'eucaliptus?

Va tornar a passar el gat. O n'era un familiar? La disposició de les taques dentades del pelatge era la mateixa? Calia analitzar-ho?

El felí s'escolà per l'espai que hi havia entre el test i la paret d'aquell mateix habitacle. Pels vidres translúcids de la porta s'hi endevinava una figura mòbil. Una criatura jugant? Algú netejant? Importava? Estava com clar que no apareixeria a tallar el moment.

-Visualment semblava il·lògic que pogués esmunyir-m'hi, oi? L'amplada dels meus bigotis, d'una banda a l'altra, és la mateixa del meu màxim volum. Si ells hi passen, jo també. Tinc un cos una mica plastilina.

La Dina continuà escoltant el gat.

-Em dic Lhyd Mhaboo.

La dona mirà a dreta i a esquerra per assegurar-se que ningú estava immers en aquella atípica dimensió on va resoldre que es trobava. Tot i que...calia desassossegar-se?

-No, no pas. Anapanaaaaa.

Recordà l'exercici de mantenir la respiració natural. Ell l'hi havia ensenyat.

-Per mantenir el cervell sa i fort- havia dit.

-Tu i jo tenim les flames en la mateixa llar de foc-també havia expressat.

-M'agrada com sabem ajustar-nos a les necessitats l'un de l'altre.

Aquells fragments surant, de tantes i tantes converses.

-La vida? És un regal dolç i enverinat...però el verí que et mata també t'ensenya a ser més savi.

Ell era viatger, era inquiet. D'alguna cosa que el removia fugia, també. No calia preguntar. El pes de la confiança manava. Ella era de serenor força immòbil, estancar-se formava part del seu ser més pregon, herència i no herència. Es retrobarien, lliures per volar en funció de les necessitats de cada tram vital? La relació aguantava malgrat la distància? Ell no anava a buscar ullals d'elefants antediluvians, evidentment, però era fora, s'havia d'espavilar per dia a dia crear-se oportunitats menudes ben grans, nítides , abundoses en qualitat i no en quantitat, úniques, així ho havia escollit.

-Ep! No és genial? Les convencions m'escanyen. Sóc. Faig. Res més no vull!

I havia girat, un dia al capvespre, al voltant d'una taula de tres potes en un femer sota un cel apocalíptic amb diferents gradacions. El taronja era de torró de crema cremada i alimentava i escalfava. El tacte que tindria seria... de seda. O de cera? I després, més amunt, núvols com de cotó barrejant gris i rosa, assuaujant aquell budisme impactant, relaxant la força i convidant al repòs. Reclamant petons hores i hores.

I el veié, mentre s'estimaven. Uns segons...no, cap còmput. Es despertà per tornar a Lhyd Mhaboo.

L'animal era amb l'eucaliputs i ella entengué que formaven un dels Tot que tastaria en aquella vida.

-Sóc un ser que té ganes de xerrera i avui, mira, tu, t'il·lustraré horoscopalment.

Vaja!

La dona s'instal·là al costat de l'arbre que seria maltractat, castigat (mort absurda) sense haver fet res aposta, com si en fos un enemic terrible. Que si empobria el sòl, que si les fulles no es descomposaven,...Algú, en un malson, li havia retret tot el que no estava bé de la seva presència en aquelles terres. No el podien perdonar? No patien, els acusadors, de majors incongruències? No eren els seus mateixos avantpassats els causants de la seva estada en aquells indrets? Cap defensa pròpia. On eren les bruixes i remeieres? Totes de vacances pagades amb algun tocacampanes que les satisfeia? S'estava emprenyant. Va deixar caure llavors com si fossin projectils. I ho va fer contra fum. No hi havia ningú...llevat de la Dina i el gat, que es van espantar. L'arbre va gemegar des de les arrels. Tenia por. Va decidir distreure's amb el que el gat monologuista contés.


-Amic i amiga. Jo conec una regadora que el seu estat ideal és estar com el que és. Té un ull que és una fulla enganxada i que té forma oval. Però li cau constantment perquè la mare del nen que li va enganxant amb cola d'infants no troba massa normal que la regadora tingui ull. No té vista, aquesta dona. Té un fill talentós i li castra l'enginy. Què hi farem! I us diré que és una mare frustrada perquè ella en va tenir, al seu torn, i també li van escapçar. El seu pare era un home autoritari, dictador, era gèminis. La part tendra del signe la va desenvolupar poc, coses que passen. La filla, mare del nen, era una capricorn que va esdevenir melancòlica i que quan li venien aquells atacs els engolia amb pa sec i confitura amargant i un glop de licor de pena. El fill, el que veia un ser en la regadora, era un balança que podria haver pres molts trens d'èxit social a la vida i es va quedar, entretenint estrangers octogenaris en hotels de baix preu. Sortosament va saber trobar en aquelles persones retalls de colors i elles van valorar els d'ell. Els ulls i el somrís de qui és nat en octubre s'adossa en qui els tasta... I d'aquí, eucaliptus i Dina, passo a eixamplar-me tal com ragi un xic més sobre el zodíac, que m'apassiona. Tu, Dina, ets una dona aquari i ets molt sensual. Ets molt femenina, aculls. T'entregues, segregues felicitat per cada cèl·lula en fer-ho. Gràcies. Ara t'hauria de dir -t'estic dient, ais!- que sóc qui fa poc va marxar i qui tu estimes. Sí, sóc 'ell'. Va morir. Havia fumat massa en un passat que els pulmons no oblidaven. No es cuidava, com bé saps. La tos se'l va endur...però he tornat. T'estimo. Diferent de com et va estimar un home verge, i encara un altre i un altre -què et passa amb aquest signe?- que eren insistents i romàntics, però amb els peus a terra i que un va ser traïdor i va triar la dona, aquella leo tan masculina que ignorava la màgia del fer l'amor i que el subjugava i mira que sent leo no era elegant, cosa que no quadra. La suma dels seus nombres del dia de naixement era el quatre...significa traïció. Es va quedar ballant al ritme de grups pop les nits de cap d'any i d'altres i altres amb la seva esclavitzadora. I l'altre verge escoltant la consciència que, afirmava, és la mare de la ciència i anar-li fent voltes, quin mareig. I l'altre? I seguim amb un altre signe de terra: taure. Dina, sí, aquell únic amb qui vas tenir-hi un idil·li, vas ben copsar que quan s'enfadava, s'enfadava. La gent 'de terra' és treballadora i lenta, més menys. Ui, disculpa, volia generalitzar i me n'he anat tangencialment cap a tu. Tinc la natural tendència d'anar cap a la teva encantadora i deliciosa manifestació humana, Dina! T'estimo. I no ho faria com jo un escorpit sempre a punt de punxar i carregat de líbido. Ni un aries massa sexual també, que podria sodomitzar-te animalment, en la seva vessant massa guerrera. Ni un cranc, massa familiar, et cansaria. I amb aquella part gasiva que tenen, no jutjable, però vigent. I si fos un sagitari seria una sageta de foc, això sí, que correria al teu costat. I riuríem sense lligams. Guardem-ho. Però quan tu que ets de paràgrafs t'esplaiessis...sàpigues que jo sóc veloç i només em puc aturar en una frase resum. Un peixos et va admirar i encara un altre i...hi mancava espessor emotiva. Saben besar rebé i alhora s'evadeixen massa. Dina...jo sóc un gat capricorn i t'estimo. Vull ser-ho en cada vida i en cada una d'elles -les cinc que em resten i que han de sumar molt- repetir. T'hi avens?

L'eucaliptus, que era impressionable, va quedar de pasta de moniato amb espasmes de flor de gladiol.

El gat esperava que li fos preguntat d'on li venia el seu nom.

Però no.


La Dina va besar en Lhyd Mhaboo. L'arbre va sentir un formigueig. Aquell instant era un univers sense còmput. S'hi quedarien. S'hi van quedar.

Comentaris

  • Gràcies, Mena![Ofensiu]
    Montseblanc | 14-01-2017 | Valoració: 10

    És un pecat aquí escriure relats de llargària de més d’un minut. Els lectors (?) se’t salten i van de flor en flor, però no entren a un jardí... I ells s’ho perden... Però no mereix el teu preciós relat tenir tant poques lectures...
    Com sempre, ple d’imaginació, tendresa, personatges adorables, reivindicacions i imatges que m’estoven el cor (i de vegades altres coses...). Et deu bullir el cervell amb tot això a dins!
    M’encanten els eucaliptus. Crec que ja vas llegir un relat meu on hi havia tot un camí bordejat d’ells. La seva estampa, l’olor que fan, el soroll que fan les seves fulles quan bufa el vent... I de seguida he estimat la Dina, que s’abraça a l’arbre, que parla amb els gats, que treballa el just i viu tot el que pot. I l’escena de l’amor escrit amb sexe, per després ser llepat és carnal, sensual i a la vegada màgica. De fet sempre hi ha màgia als teus relats, fregant un cop més la caricaturització de la protagonista. Jo crec que ho fas per treure-li ferro, com el que endolceix una medicina perquè el nen se la prengui. Ens ho emboliques d’una manera divertida, amena, perquè obrim la boca i ens ho empassem. Però la digestió ens parla de sentiments, de natura maltractada, de vides difícils i d’un planeta i una raça que se’n van a noris, per molt que algunes persones en siguin conscients, que són precisament les que viuen al marge de la “societat”...

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434485 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com