Sota la taula de la cuina

La cuina del pis esquifit de la tieta Lola, al barri antic, ocupava molt d'espai, perquè havia fet enderrocar envans inútils i es podria dir que el pis era tot cuina, llevat d'una zona separada amb mampara per a una llitera de quatre places, una sobre l'altra, més una d'afegitó descollable i de mida més reduïda, per a possibles mascotes de companyia. I el lavabo estava a fora, minúscul, ocupant la terrasseta excèntricament. La tieta Lola era d'aquesta mena i res no sorprenia d'ella, res. Tan aviat la veies abillada tota de color groc, amb la ratlla dels ulls conjunt, com amb estampats de quadres ben pallàssics, el cap ple de trenetes i moltes ganes de cantar. Mai havíem descobert on guardava la roba. I mira que en tenia! Tanta com dies té l'any, tanta com estris de cuina i llibres explicaires per gaudir de menges diverses de procedència d'arreu d'aquest món i d'altres que s'inventava.
A l'ampla cambra amagava receptes als llocs més impensats i divertits de descobrir quan hi anàvem. Potser dins un iogurt desnatat de plàtan hi trobaves com elaborar crispells de bacallà. O qui sap si entre les fulles del test d'alfàbrega hi havia, tot dissimulada i encargolada com una 'xuleta' de mal estudiant, el secret de cocció de la col de Brussel·les!
La tieta soltera s'entusiasmava d'allò més i remés als fogons, entre olles i cassoles, pots i paelles, flameres i gelateres. Tot li sortia una delicatessen i per això nosaltres, els nebots, la Bel i en Nil, sovintejàvem les visites. Jo vaig aprendre a fer coca de coco, boníssima coca de coco. Amb només set anys. El meu germà, un any més gran, aprenia a tastar-ho tot amb fruïció i goig, i el veig com escrivia en una llibreta que li havia cagat el Tió el que el paladar i l'ànima li deien. S'hi havia acostumat i, en acabar el redactat, el llegia a la tieta, ella somreia i li feia una abraçada de llana (si era temps de fred) o de seda (si era de calor).
La tieta, un dia, ens va presentar un amic, en Biel. Un home d'aspecte seriós i de poques paraules, vestit amb camisa, texans i xiruques. Xiruques amb cordons blau marí. En Nil i jo volíem que marxés, no ens va agradar.
-Fa cara d'entrepà de xoriço!
-Sembla una amanida d'àpit!
-És un xampinyó a la planxa!
I esclafíem a riure...sota la taula de la cuina, mentre ens xiuxiuejàvem aquestes comparances a les orelles.
Aquella nit ens vam despertar en sentir veus. A la cuina, en Biel i la tieta, il·luminats per una espelma i per la lluna, conversaven mentre prenien vi negre. Es miraven molt intensament, el vi minvava, ells cada vegada parlaven més fluix i els seus rostres s'acostaven més l'un a l'altre.
Tafaners, en Nil i jo ens vam esmunyir com gatets silenciosos sota la taula, rodona i abillada amb unes tovalles de color verd molsa com la del bosc.
Ho vam més sentir que veure tot. Ben callats.

A partir d'aquí vam crear el joc.
-Un petó de ceba, que fa plorar!
I ens el fèiem.
-Un petó de xocolata, que llisca fins a la sabata!
I el representàvem.
En Nil, a mida que teníem idees -inspirades en aquells fets- les anotava a la part del darrere de la llibreta amb llapis de diferents colors, per fer més gràcia.
-Un petó de sucre cremat, que als llavis s'ha enganxat!
Aquest era dels millors.
-Un petó de sopa de galets per tota la panxona repartidets!
-Petons de lioneses de nata!
Aquest m'encantava!

Fins que la tieta es va casar o ajuntar i es va traslladar i no l'hem vista més i no sabem si està a Gènova o a Girona.
D'això ja fa uns quants anys.
En Nil ha omplert unes quantes llibretes...perquè els pares es van quedar la taula, arraconada a les golfes. I nosaltres la fèiem servir.
Fins que es van enfadar i ens van enviar interns a escoles distants. I allà els àpats eren insípids i no estàvem junts ni per comentar-los i millorar-los.