Sota la pluja

Un relat de: Palamidessi

És al final del passadís
quan l'estret paisatge humit
del carreró, l'aire amb ferum
a mercat, es talla obrint
la plaça d'on pengen pesats
cortinatges, descarregant
la pols de pluja que ens iguala,
petits vianants sota els muscles
barrocs d'aquest cel de febrer,
tenyits del mateix color roca.
Cau granit, camino el meu temps
per aquestes estretes mil
vies encaixades de Gràcia
on les façanes són encara
retalls de dos pams i un gerani,
ben igual a la Barcelona
que em viu, blanc i negre i gris,
esquitxant la meva memòria.
Allí l'èxit es resumia
per a molts en comprar el tortell
d'aquells diumenges d'abrics llargs,
diaris fets del paper aspre
i rugós d'un temps revoltat,
quan no tots dansaven trenta anys
al voltant del forat obert
al Sant Sepulcre de les Caixes,
temps de seguretats i sacs
mig lligats, dels aparadors
florits per les vetes i fils,
quan els sastres, amics de guixos
i amateurs també de vodoo,
ampliaven encara més
els baixos, els colls i solapes.
Sota el silenci de la pluja,
la veu que m'assossega, cendres
d'uns dies on no existia
el temps i res volia entendre.
Vibra l'aire, els cabells xops,
llisquen gotes a l'arrugada
pell de les parpelles, els peus,
l'abric moll, l'ànima extasiada,
sura la idea que sóc,
ser entre els homes, passejant,
aquí, buscant un carrer lluny
d'aquests dies sense banderes,
cercant ja no les veritats
o els sagnants somnis dels avis,
sinó alguna arquitectura,
alguna idea enterrada
per tants enderrocs, tanta pols
que s'aixeca i flota, densa,
fent que la música invisible
que ens embruixa sembli un do.
Voldria que avui nevés,
que la ciutat quedés glaçada
en l'harmonia del carrer
mut i nocturn, desert suspès
en la pau del Crist a la Creu,
desert absolut.
Verdi a baix
Veig tres nois sota un paraigua,
riuen arrupits en un banc
ben a punt per ser engolits
a poc a poc, sense estridències.
O no és ara així per quasi
tothom? Realment escollim?
Els nois baden. Més que els seus pares,
la generació espartana
que tant van mirar la butxaca
per donar-nos dret de triar
que alhora de processar
els polsegosos zeladors
d'Àguiles, van girar el cap.
Aquells, victoriosos, que avui
diuen ser herois del model
"transició sense sang" ni pena,
tant van robar i esbudellar,
que ara el mètode els sembla
desfasat i poc sostenible
per obrir la porta de casa.
Ara i abans, molt ben lligat.
Plou a Joanic, no nevarà,
els vianants sota els portals
s'amaguen, són pocs els que observen
el cel de crom, no nevarà
i les sirenes xiularan.
En un vidre opac ensopego
amb un negre abric coronat
per una blanca taca. Jo sóc.
Estranyat li pregunto, tu
que et queixes i silenciós
tant brames al vent, què has fet?
"Bàsicament, res. M'avorreixo".
I els que són com tu? Tibar més
els bíceps del jo, aixecar
el xiringo de l'opulència,
tots sopem molt ràpid al circ
d'aquests dies, glamurós, jove,
regat amb sals d'opi i tele,
on els referents són audiències.
Els meus, potser les ONG
són l'únic llum i ja venien
d'abans. D'abans. Alguns tiets
eren hippies, sí, capgiraren
tots els costums impregnant l'aire
amb una estètica florida,
ara ja pansida, nous usos
que obrissin la porta al campi
qui pugui. Realment això.
Qui pugui. Té mèrit, però,
quan mires les fotos dels avis,
tan rígids com Tutankamons
davant l'ocellet de la Leica.
Uns volien un món millor
a ritme de vella xiruca
i crec que alguns encara el volen.
Ara manen, toquen, ens venen
fum, la societat del feliç,
ho compren tot, ens etiqueten
l'aire i de les il·lusions
en fan un eslògan de màrqueting.
Els tiets, els meus tiets hippies,
estilistes del món que avui
mouen, darrera vidres negres.
Qui arriba després? No veig ningú
o hi són emboscats a la brossa.
Caminar sobre l'asfalt moll,
làmines fulgents quan el sol,
dits entre les reixes dels núvols,
les imanta. Ferint, arriben
sirenes com gossos en zel
recordant a qui les escolta
que la mort i el dolor - un llit
d'hospital, verd glacial al sostre,
un llum que desdibuixa els rostres -,
sempre són anònims. Aquest
futur escrit que idiotitzats
creiem conjurar fent més festes.
Arribo al vell portal de casa
pensant que tot plegat no pesa.
Tothom riu i accepta els focs
que brillen als cels, tant distrets,
mentre anem fent la formigueta.
Potser, excepte els que esperen
suspesos a la dolça i sorda
placenta, al profund abisme
encara lluny d'aquesta Europa
ensorrant-se lenta, molt lenta
com l'esplendorosa Venècia.
Ells seran el nostre exercici
contra la recta de la mort?
Què afegiran quan ens filtrin
pel fred sedàs de la història?
Sumaríssims diran: "la plaga
es va estendre des del XIX
fins al XXI, devorant,
fagòcits, els jardins i estels,
i a ells mateixos, finalment".
Què trobaran els nostres fills?
Res més que unes petites pedres.


Comentaris

  • Reflexions a la ciutat[Ofensiu]
    Unaquimera | 30-10-2007 | Valoració: 10

    Caminant per carrerons i mil vies estretes, arribem a la plaça i observem les façanes, però sobre tot, per damunt de tot, les persones i els seus actes, els petit i els importants, els de sempre i els nous, els conscients i aquells que es fan per inèrcia, els ràpids o escandalosos i els que es fan a poc a poc, sense estridències...

    Vidres opacs, vidres transparents, segons com es incideixi la llum podem mirar el passar o el futur, podem veure'ns reflectits...

    Un poema llarg, interessant, absorbent, detallista i reflexiu aquest teu. M'ha agradat molt!
    Per correspondre d'alguna manera, permetem que t'ofereixi les Mirades i miratges d'una altra ciutat, d'una altra plaça, d'una altra gent, a prop d'un altre jardí, on es fan també preguntes intemporals.

    T'envio una abraçada dolça,
    Unaquimera

  • extraordinari[Ofensiu]
    yvonne | 22-10-2007 | Valoració: 9

    ès extraordinari, m'has portat a travès dels tolls hùmits de la memoria a platges d'hivern d'un temps plujós, ple d'enyorança. Enhorabona!

  • sota els muscles barrocs[Ofensiu]
    ginebre | 21-10-2007

    d'aquest cel de febrer.

    Aquesta imatge m'ha fet enganxar-me de ple al teu poema, relat, gairebé història. ës massa llarg per llegir-me'l ara a la pantalla. Els ulls em fan figa. Però està pendent.
    O sigui que tornaré.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Palamidessi

4 Relats

12 Comentaris

3722 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00