Sospites

Fa poc, molt poc, que m’he jubilat. De moment em distrec fent petites caminades; escrivint —menys del que voldria—; ajudant una mica... és a dir, més aviat poc... a la dona. Ara mateix, m’estic entretenint remenant papers vells i entre ells ha sortit un sobre marró, un xic atrotinat, d’aquells que es feien servir antigament per pagar les nòmines. No he pogut evitar un somriure trist, malenconiós...

De vegades la vida ens dóna força sorpreses. Hi ha persones a les quals no acabem de conèixer mai.
———oOo———

Fa anys, molts anys, mireu si en fa, que en l’empresa on treballava encara es pagava la nòmina en efectiu. Jo era del departament de comptabilitat, però en les èpoques de vacances també em feia càrrec de la caixa. Fer-me responsable de la caixa no era cosa que en donés gaire alegria, però... era el que hi havia.

En una ocasió, en acabar de sopar, vaig rebre una trucada telefònica d’en Fontgivell, un company de feina. Aquell dia jo havia pagat la nòmina. La conversa va anar més o menys així:

—Escolta’m. T’ha quadrat la caixa?
—Sí! Què vols dir?
—Que m’han faltat cinc mil pessetes.
—No pot ser. La caixa quadra.
—I no podria ser que haguessis posat cinc mil pessetes més en un altre sobre?
—Home! És clar que pot ser, però això suposaria haver comès dos errors...
—No t’ho prenguis malament, però jo, demà al matí, li ho comentaré al senyor Ferrerons.
—Ho entenc. Demà al matí ja en parlarem...

Al dia següent, el “bon dia” que em dirigí en Fontgivell fou:

—En el sobre del senyor Graupera, també hi han faltat cinc mil pessetes...
———oOo———

No ho recordo bé, però crec que van faltar diners en tres o quatre sobres. El director, senyor Ferrerons, ens va reunir a l’apoderat senyor Graupera, al company Fontgivell i a mi, i va preguntar-me quin procés se seguia per omplir els sobres.

—Miri, senyor Ferrerons —li vaig explicar—. Els diners ja vénen justos del banc i amb el nombre de bitllets calculat. El primer que es fa, evidentment, és repassar que vingui exacte. Una vegada tot en condicions, es comencen a omplir els sobres. En omplir l’últim, no ha de faltar ni sobrar cap bitllet.

Quan vaig acabar l’explicació, el senyor Ferrerons ens va dir que, ell ja sabia qui havia estat el culpable i ens va dir el seu nom. N’estava ben convençut, però era conscient que era difícil poder-ho demostrar.

El senyor Ferrerons, va reunir tot el personal. A cadascun de nosaltres ens va donar un sobre buit i, tot dient-nos que anéssim al nostre lloc de treball, afegí:

—Al mig dia, quan aneu cap a casa, dipositareu el sobre en la bústia de la porta d’entrada. Aquell que hagi ‘distret’ els diners els pot tornar anònimament. Ningú sabrà qui ha estat i espero que no es repeteixi aquest fet.

Tots vam ser testimonis de la ingenuïtat del senyor Ferrerons. La bústia es va omplir de sobres. Tots ells, buits...
———oOo———

De vegades la vida ens dóna força sorpreses. Hi ha persones a les quals no acabem de conèixer mai. He dit abans que no recordava si van faltar diners en tres o quatre sobres i ara, en obrir el que tinc entre mans he pogut comprovar que en van ser quatre...


________________________________________

P.S. Un petit aclariment: Aquest cas, amb lleugeres diferències, és autobiogràfic. En la meva vida laboral, Déu n’hi do dels casos amb els quals he anat topant.
El “senyor Ferrerons” estava encertat en les seves sospites. En aquesta ocasió, he de reconèixer que el “senyor Ferrerons” no va ser tan ingenu, ja que els diners van aparèixer. Més endavant, la persona de la qual sospitava, va ser atrapada en altres afers que no vénen al cas... són, o serien —tal com es diu en aquests casos— una altra història.
________________________________________

—————
escrit el 07/07/2011
Revisat PiCaPi 10/07/2011
———————————