Sospirs per a un món millor

El cant de la cigala es cos als meus pensaments i jo,
tan sols puc mantenir una paraula als meus ideals, la llibertat.
La llibertat de ésser capaç de cridar
com en aquell últim concert de rock.
Esgaripar "vull ser lliure"
i sentir les pessigolles que em fan tornar a la realitat
trossejant mica en mica la meva gola
però cap dolor no venç a la repressió.

Agafo la guitarra, ara amb la ment en blanc
i faig sonar acords puntejats
seguint un ritme amb un aire que m'és familiar.
Els dits esperitats, els ulls entelats
entono aquella cançó que sempre em fa plorar.
Parla dels drets humans, tots som iguals
però ni al país més desenvolupat,
aquests drets són respectats.

Un cop havent recorregut totes les tonalitats
Abaixo el sintonitzador per acomodar-me al silenci
M'estiro al llit, encara amb la pua entre els meu dits
i fixo la mirada en aquella fotografia on sortim abraçats.
Jo, persona que creia assaborir la llibertat
puc vibrar, tremolar, quan tan sols em tornes a mirar
La repressió d'ambicionar i no poder-te acaronar
d'encadenar-me i deixar el seny amagat, no saber parlar.

Sospirant surto a la terrassa
i l'aire enrabiat comença a moure el meu cabell enrastat.
Espio a les persones caminant sense rumb
abatudes pel revoltim de sentiments.
D'altres amb el cap tibant
suposant posseir les millors sensacions,
però a tots ens manca somrís.
Perquè oblidem el més senzill?