Sospir de cel

Es difumina l'astre groguenc, vermellós ja ara en el ponent.
Va baixant sense aturar-se i acomiadant el dia, dóna pas a la nit gelada que coberta d'un vel negre de seda, espera impacient la seva retirada.
L'envolten núvols de diversos tons, violetes, blaus, taronges, acaronen el seu pit vermell de flama candent.
S'abracen, s'ajunten, es fonen, s'amaguen, pinzellades de llum i color que varien a cada instant.
El cel esdevé uniforme i es va transformant d'un blau fosc a un negre intens.
El satèl·lit nocturn, tranquil i blanc, es reflecteix a la superfície del riu, deformat per les ones del vent que bufa amb insistència.
I milers d'estels brillen en el sender d'argent.
Un punt lluminós escapa fugisser i es precipita cap a la terra.
Voldria demanar un desig mentre cau aquell petit sospir de cel, però no en puc triar cap en concret.
Tinc massa somnis repartits entre l'ànima i les parpelles...
Tanco els ulls i obro el cor, mentre intento trobar entre tants pensaments, l'essència d'allò que vull.
Noto les mans que em fan pessigolles i m'espurnegen.
Minúsculs punts lluminosos llueixen abans de fondre's com la neu, amb el contacte càlid de la meva pell.
I noto créixer dins meu una estranya percepció de les coses.
Per uns instants indefinits em sento formar part d'un tot, convertint-me en una infinitèsima porció d'univers...
Una abstracció del temps i l'espai, durant el qual experimento sensacions que van més enllà dels somnis.
M'envolta un raig de lluna, pessigollejant suaument la meva cintura i partícules de colors indefinits i lluents, s'expandeixen pel meu cos amb la força i l'explosió d'una galàxia.
Instants intensos que creuen milions d'anys.
Formes inimaginables que esclaten dins meu i em mostren què sóc.
Jo, una forma d'energia inquieta i volàtil, un glop minúscul de llum estel·lar, un petit sospir de cel que no acaba de fer arrels...
Aterro, toco de peus a terra una estona i amb un somriure càlid i golafre, petonejo la vida.