Cercador
SORTIR DEL CAPOLL, DE NOU, DALLA
Un relat de: xiuladesTu,
distret com tu sol, el teu encant es feia d'estimar
Jo,
persona irònica davant de les desavinences de la vida; amb somnis reflectits en front un mirall que no volia que es trenqués,ja que amb ell cauria jo .
I et deia jo, alterada,un vespre on corria massa sovint el vi per les nostres copes:
<>.
I argumentava segons després, després que riguéssim:
<<És que no t'entenc.
Jo a aquesta gent només els compro llibres, quan justament es pensen que a mi també em va el seu ideari totalment.
Per això no vull que et sentis utilitzat com a un kleenex,
tot i que podria fer-ho>>
I tot rient, els dos acabàrem la nit amb aquella melositat aportada pel vi i els suaus petons.
Estàvem plens de contradiccions,
Plens de diferències estàvem, les quals xocaven fent guspires cada cop que ens veiem
I com a punt d'unió el cinema,
I com a punt de bogeria la música,
I com a moment íntim tu cantant-me a cau d'orella una vella cançó de Bob Dylan.
I com tot, això tenia un final.
Però per a tranquilitzar-me em recorden:
<
No sé qui dels dos trencà aquest projecte mutu;
L'únic que tinc als ocells de la memòria,que al ser migratoris va i tornen,és:
El inici i final d'aquest relat,
Dolç i dur com la ratafia, dins d'una mateixa taverna de Sants.
Per contradiccions la meva:
Crec que fins llavors no me n'havia adonat de quant t'estimava.