Sortint de la monotonia en un ascensor

Cada vespre, sortia de la feina, parava a fer un cafè, agafava el metro, arribava a casa, donava de sopar al gat i preparava les coses pel dia següent anar a treballar. La monotonia s’havia transformat en el meu únic acompanyant a la vida. Tant era així, que els dies festius em queien malament.

Aquell vespre va ser diferent. Vaig xocar amb un noi al portal de l’edifici quan volíem entrar alhora. No l’havia vist mai, però de fet no tinc relació amb cap veí més que de passada. Esperant l’ascensor al vestíbul, el notava darrera meu, inquiet. Les portes s’obriren i tots dos vam entrar. El mirava de reüll i el vaig trobar molt atractiu: despentinat, barba incipient, roba desmanegada... Un look deixat com els “guapos” de les series que veia per televisió. Es va assabentar del meu escàner ocular i es tornà a col·locar darrera meu. Aquesta vegada el notava més a prop. Podia sentir la seva respiració. Jo no era un experta en aquests temes, però aquella aproximació només podia significar una cosa. Llavors, el cor se m’accelerà i vaig començar a sentir una calor que em pujava des del més baix del meu cos. Vaig deixar de pensar amb el cap, havia de deixar-me emportar per les emocions com mai ho havia fet i deixar fluir la situació en aquell ascensor. Vaig girar-me de cop, presentant-li el meu cos, i vaig apropar-li els llavis perquè ell culminés l’acció. Tenia una mà a la butxaca que movia incessantment. La va treure per apropar-la freda a la meva pell i a cau d’orella em va xiuxiuejar:
- Dóna’m tot el que tinguis.

La meva monotonia va canviar des del dia que em van atracar. Ara em passava tots els vespres a les rodes de reconeixement policial.