Sorpresa pòstuma

Un relat de: Lluís Pagès
- Vull donar una sorpresa al meu marit.
Amb les dues mans recolzades sobre el bastó, vestit jaqueta blau marí impecable, pentinat crepat i uns ulls vivíssims entrellucant a través d’unes fines ulleres, el somriure de la senyora Obdúlia Torrada arribà a la retina del seu interlocutor com un cop de puny de boxa. Perquè el senyor Poch, gerent i amo de la funerària “El Setè Cel”, ha rebut propostes estrafolàries pels vols de Tot Sants, els típics ensurts de vius que surten de pijames de fusta prematurs, bromes d’esperits joves que no tenen por dels esperits traspassats. De gent gran amb aquestes iniciatives, però, mai s’ho hauria pensat.
- Perdoni, li ho aclareixo. M’estic referint a les cendres del meu marit – segueix la dona en adonar-se que la seva afirmació ha confós l’interlocutor.
- L’acompanyo en el sentiment, senyora. Si em permet, li puc oferir un catàleg complet d’urnes alternatives – diu amb bona fe.
- I ara, si el meu home és ben viu! El que passa és que ja tenim una edat, qualsevol dia pot ser cridat i aleshores, amb l’enrenou de l’enterrament, un no té el cap clar per pensar en aquestes coses; cal fer-les en fred, sospesant totes les opcions per no espifiar-la. A ell, li ho ben asseguro que li sabria molt de greu, que no li agrada deixar res a l’atzar.
El senyor Poch pensa que menjar guatlles amb salsafins regades amb un vi negre potent és un plat massa pesat per poder treballar en condicions òptimes a la tarda, que ara tindria el cap menys enterbolit si s’hagués limitat a l’amanida i un tall de carn a la planxa per dinar.
- Doncs vostè dirà – intenta centrar-se, carregant-se de paciència.
- Quan el bon jan d’en Quim sigui incinerat, no vull que les seves cendres reposin en una urna al columbari, en un prestatge de casa o escampades per un terra humit . Vull que experimenti quelcom diferent, una sensació extra sensorial que li faci un massatge a l’ànima abans d’entrar al més enllà. Un darrer regal que n’estic segura que m’agrairà quan ens reunim a l’altre món. Oi que m’entén?
El senyor Poch ha quedat mut, però es refà de seguida davant el repte. S’adona que la seva feina ja és prou monòtona com per deixar escapar un cas com un cabàs, que si la dona està com una puta cabra, a sobre té un perfil psicològic decididament macabre.
- Ara l’entenc, senyora Torrada! – i mai millor cognom, pensa per a ell - és clar que li ho agrairà! N’estarà tan orgullosa, de vostè, que li prometo una eternitat d’allò més feliç al costat del seu marit. I aquí llanço la meva primera proposta: una urna que barreja les cendres amb uns nutrients que permeten el creixement de la llavor d’un arbre. La visió del roure, del pollancre o de l’alzina, segons triï, en preservarà la memòria.
- En Quim és un urbanita de cap a peus, només de pensar de veure’s envoltat d’arrels, cucs i insectes li vindria un mal de panxa, de cap manera! – i pica el bastó a terra.
- Aleshores podria fer un viatge a l’estratosfera: l’urna s’enlaira fins a trenta-cinc mil metres, i aleshores esclata per escampar el contingut per l’espai sideral; no obstant, s’entrega una gravació als familiars on es pot visualitzar el procés perquè l’urna du una micro-càmera que es pot recuperar per geolocalització.
.- Ui, amb el vertigen que pateix el meu home! Res de res! No m’ho perdonaria mai de la vida! – exclama mentre aixeca el bastó amenaçadorament.
El senyor Poch entoma la sortida de paraigua (el client sempre té raó) i torna a la càrrega.
- Aleshores descartem que s’enfili cap al cel dins d’un globus d’heli. O que esclati formant part de la mescla explosiva d’un foc d’artifici, ho dic bé?
- Sí, diu bé. Quina bestiesa, això de cremar com una bengala, no troba?
El senyor Poch mou el cap afirmativament, però pensa que ja no en ve d’una, de bajanada.
- Li agrada la natura, al seu marit? Podria forma part d’un ciment que, dipositat al fons del mar, fa de base on creixen uns coralls meravellosos, què li sembla? – i somriu esperançadorament.
- I torni en enquibir el meu home a les profunditats! Quina mania! Que no s’adona que les feres marines el farien estremir tota l’eternitat? – replica amb to reprovatori.
- Té raó, li demano disculpes. Ara canvio d’oferta radicalment: un rellotge de sorra amb les cendres marcant el temps, fa? – i s’adona que comença a acabar els torrons amb aquest coi de dona.
- Ah, el temps... prou de pressa que s’escola com per anar-ho recordant a cada moment. A banda, sempre em feia afanyar per arribar puntuals, que si anem de tard, que ja hauríem de ser a lloc,... no seria un bon record per a ningú, oi que m’entén?
- Per descomptat! – respon quasi instantàniament, dissimulant una emprenyada a l’alça.- Fixi’s bé en l’opció que li presento ara: sotmeses a un procés de pressió i temperatura elevadíssims, les cendres passen a adoptar l’estructura d’un diamant, de manera que vostè entrega les restes del seu estimat i aquest li és retornat en forma de joia inalterable, encastada en un anell o en un penjoll. No és una manera de tenir-lo ben a la vora i per sempre? – li etziba quasi sense respirar, tot creuant els dits.
- Caram, quina bona pensada! – i el senyor Poch veu que se li obra el cel – Però a mi no m’agraden les joies, no duc ni braçalets, ni collarets, tot just unes arracades minimalistes que eren de la mare, Déu l’hagi perdonada. I si pensem en un altre cosa? – i el senyor Poch veu que se li tanca el cel.
- Descartada l’alternativa de guardar-les en un osset de peluix, suposo... – la cara de la vella el fa reaccionar a l’acte – hi ha una empresa que les introdueix en una mina de llapis, de manera que vostè podrà escriure o dibuixar amb les restes del seu marit. Pensi que els llapis porten el nom del finat gravat, amb els anys de naixement i mort. Com ho veu?
- I quan haig de fer punta als llapis, llenço els encenalls a la brossa? Seria com si em desfés del meu Quim passant-li la garlopa! És inacceptable! – el pentinat crepat fimbreja.
El senyor Poch s’estalvia d’explicar-li que les restes de fer punta al llapis es recullen en la mateixa caixa on es guarden aquests, de manera que quan s’esgoten les mines, l’estoig esdevé una nova urna, de disseny exquisit, val a dir. Desolat per tanta negativa, que ja en té la pipa plena, l’amartella amb un reguitzell de propostes.
- Li agradava l’art, a en Quim? Podríem convertir les cendres en un gerro de vidre bufat, un vitrall per a qualsevol finestra de casa, un pitjapapers, o fins i tot un disc de vinil, què li sembla? També hi ha qui escampa les cendres a la base d’uns ceps, a fi que el vi que se’n faci les incorpori d’alguna manera, i beure-se’l amb la copa de vidre feta també amb una part de les mateixes. No li dic de fer-ne un bust, o bé un contenidor cilíndric de patates xips o un disc volador d’aquells que es llencen a la platja, ho trobo vergonyós! – i agafa aire per refer-se de l’atac.
- Ui, quin atabalament! Em sento desbordada! Fem una cosa, m’ho pot donar en paper i m’ho rumio a casa, si li fa res? – decideix mentre es posa dempeus amb dificultat.


El diari local recollí l’obituari d’Obdúlia Torrada, receptora d’una perdigonada de pronòstic. La part curiosa del cas és que el cartutx, trobat al costat de la víctima, no n’era un de qualsevol: havia estat fabricat per una empresa que farcia cartutxos amb una barreja de les cendres d’un difunt amb pólvora, i gravava el nom del mort a la base metàl•lica d’aquests. Segons resava la publicitat corporativa, cada tret generava un eximi “fum de santedat”. I el nom resultà ser el d’un tal Joaquim Romanalla, el decés del qual s’havia esdevingut tot just feia un parell de dies. Per més inri, la senyora Torrada duia tatuada la paraula “Quim” al seu braç dret, amb una tinta que, segons les anàlisis de la policia científica, contenia residus pulverulents del seu espòs. Assassinat o suïcidi? Només hi ha una certesa: pols ets i en pols et convertiràs.

llpages

Comentaris

  • Imaginació[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-11-2016 | Valoració: 10

    Total, perquè després vingui l'església i et digui que és pecat llençar les cendres per aquests mons de Déu! Suposo que el protagonista d'aquest relat deu ser ateu, oi? Sigui com sigui, em quedo amb la imaginació de'n Lluís Pagès. Una forta abraçada!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

138 Relats

140 Comentaris

114551 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.