Soprano

Les depravades paraules de la senyoreta Cristasol havien fet emmudir els refilets aguts del canari. Ella, tancada dins la petita i claustrofòbica cambra del mals endreços, bramava com una truja famolenca. Jo, vaig acabar de donar la darrera volta a la clau, assegurant-me que la porta d'aquell cau quedava ben tancada. D'una revolada, vaig agafar la maleta, vaig travessar el passadís i vaig sortir al replà. Darrera meu, la porta principal del pis, una gruixuda peça de fusta de noguer equipada amb els últims avenços en matèria de blindatge, es tancà amb un cop sec, definitiu. Les claus, la del pis i totes les altres, van anar a parar al fons del putrefacte forat de l'ascensor.
El carrer, a aquelles hores de la matinada, encara restava desert. Vaig introduir-me en el primer caixer automàtic que vaig trobar. Amb un cop de peu resolt i precís, la maleta s'obrí. Després de buidar-ne la roba i les andròmines inclassificables, vaig trobar el que buscava. De calers no n'hi havia massa, però de les joies en trauria un bon pessic. Vaig ficar el moneder i el joier dins una bossa del súper i amb la resta vaig fer una pilota que va anar a parar dins un contenidor.
Mentre baixava carrer avall, en una de les cantonades del qual hi tenia el cotxe, pensava en aquell últim cop. No havia estat gens fàcil convèncer aquella bruixa decrèpita que jo era un fervorós admirador del seu talent musical, que venia de molt lluny per conèixer-la, que només volia que em signés un dels seus discs i que no la molestaria mai més. També havia tingut serioses dificultats per desfer-me d'aquell repel·lent gos cridaire que insistia a rosegar-me els baixos dels pantalons. Sortosament, en un descuit de la mestressa, l'havia pogut enxampar pel collaret i entaforar-lo dins la rentadora amb un moviment prou ràpid i hàbil del qual, encara ara, me'n sento orgullós. La maleta, en canvi, l'havia localitzat al primer cop d'ull. Sabia que la Cristasol sortia aquella mateixa nit cap a Lisboa per donar un dels seus patètics concerts.
Vaig arribar a casa meva quan la primera llum matinal, entelada per la boira que assetjava els carrers, tot just començava a concretar la silueta de l'arrogant castell que presideix el centre de la ciutat. Abans de fer una primera estimació del que n'havia tret de Ca la Cristasol, vaig sortir al balcó i assegut en una vella cadira plegable que ja no recordava d'on l'havia pispat, vaig encendre'm un caliquenyo. Mentre seguia amb la mirada les evolucions del fum del meu cigar, vaig esclafir a riure i l'eco de les rialles s'escamparen pels racons i cruïlles d'aquella fastigosa ciutat que tot just es despertava.