Sopeta de mossegada i caixalades

L'altre dia xerrant entre voll-damms i amics vam fer una petita mirada a les maneres de viure, i aquest és el motiu que em porta a escriure aquestes línies. Es tracta de la manera de prendre's la vida, de la manera de gaudir i de la intensitat dels goigs que té cadascú. La reflexió, tot i que vestida de trivial, amaga un laberint d'enigmes i relativismes -interesantíssims d'analitzar des del punt de vista evolutiu i de la tan ansiada cerca de la felicitat- que no m'he plantejat per poder centrar-me en l'essència.

Ho he mirat per sobre i he vist que hi ha gent que per algun motiu no saben gaudir de la vida. I això es veu, es veu com no la gaudeixen gens, com pateixen sempre i reflecteixen a la seva cara i al seu tarannà l'amargor i ànsia que duen a dins seu. I aquests, en comparació amb molts d'altres que sí que fan vida de persona són uns merdes que es prenen la vida com una espècie d'escala de finalitats, vull dir que es van marcant objectius que són determinats d'una manera atzarosa i mediocre; sense cap criteri racional ni emotiu i d'una forma, al meu parer totalment estúpida. Menjant sopetes al fang, fent com porcs.

Els més desgraciats es caracteritzen per la seva auto-repressió, són aquells que s'autocastiguen i pateixen, i no saben que s'autocastiguen però noten que pateixen. No han sigut capaços d'aprendre a viure de cap altra manera, són aquells que s'estimen més quedar-se amb el que saben que sortir a aprendre coses noves; i així, mai aprenen res de nou rellevant, cauen en el vici de la ignorància i de l'auto-limitació amb la por i la falta d'auto-estima que els provoca viure en un món petit, en un món de mossets a la vida, d'aliments a la passió de sopetes barates i pa dur. Perquè no s'atreveixen -i amb el temps, no poden- a mirar una mica més enllà, a buscar el plaer en altres llocs on mai l'han trobat ni s'han plantejat. I això els converteix en subnormals, en el càncer de l'evolució de l'ésser humà, en terra de cultiu d'explotacions entre ells mateixos i de la degradació humana, de la involució i l'estancament en tots els sentits.

Per sort no tothom és així, hi ha un munt de gent que, com si fos un esglaó al trampolí de la nostra evolució --de caire cultural-, lluita per sortir de la fangosa bassa de la mediocritat i la resignació, són moltes les persones a qui la fortuna de l'entorn llança a l'esmentada bassa, alimentada pels pobres d'esperit i el seu patètic conformisme... I s'esforcen, i se'n surten, i van més enllà dels mites artificials, es troben amb el seu esperit d'ésser humà. Aquestes persones esmolen les dents i claven mossegades a la vida, gaudeixen i pateixen, es plantegen objectius i finalitats i lluiten noblement per aconseguir-los. És com si es proposessin fer una cabanya en un arbre, treballessin dur per fer-la i un cop feta, hi viuen observant als fangosos que no aspiren a res més que sobreviure, observen per la finestra tot complaent-se de la seva gesta, amb l'havanu a la boca, fent vida relaxada i mossegant feliçment a la vida, decorant la cabana i treballant el seu hortet, alimentant als enfangats. Preparant-se per rebre una xispa que els propulsi més enllà, o no.

Finalment, ens trobem amb els autèntics responsables de l'evolució humana, amb els humans per excel·lència, els descendent espirituals d'aquella colla de micos que un dia van decidir aixecar-se i obrir-se de mires enfrontant-se a les pors i vencent-les. Convertint les potes en mans, començant a fer i crear. Aquests són els que no coneixen el terme esforç fora del goig, els que no tenen por a la mort perquè saben que se n'aniran amb el bon gust de boca que els dona el fet d'estar contínuament assaborint la vida. Amb la seguretat que són d'esperit etern i dignes de l'eternitat.
Porten una vida desenfrenada, desacomplexada i en l'excel·lent equilibri del raciocini i les passions --i goigs- més humans. Aquests són els que fan qualsevol cosa apassionadament, els que creen i viuen sempre amb un somriure als llavis i un cor bombejant esclats d'emocions. Són els homes dels ulls brillants, són els homes de les caixalades a la vida. Els que corren d'un lloc a l'altre del bosc de la vida sentint-se'n part i amos alhora. Els que fan la llum, els que moren com valents i són eterns. Són la punta de la llança, el punt àlgid de l'escala evolutiva. Fan l'amor, són el desig i la vida personificats, són l'èxtasi, la felicitat.


Què vull dir amb tot això? Que a la vida se li poden fer caixalades. Fer-la rebossar a les nostres boques i sentir-nos en la natura, en la nostra pròpia natura, en l'entorn que ens hem creat o hem escollit. Podem reconciliar-nos amb la nostra essència --l'essència huamana- i seguir fotent-li canya al planeta i a l'univers sencer. Sent forner, okupa, empresari, rodamón, músic, persona sense ofici, tant se val! Perquè el que importa és que no sigui un esforç el fet de fer les coses sinó que l'únic esforç sigui en millorar sempre, que l'únic esforç sigui un goig de tal manera que l'esforç caigui en la paradoxa i desapareixi de les nostres concepcions. Podem fer-nos a nosaltres mateixos sadollant l'instint, en el descobrir, en gaudir cada dia una mica més que l'anterior. Reconciliem-nos amb nosaltres mateixos i sortim del fang i les cabanyes. Mossegades i caixalades a la vida! Res de reprimir-se, ni de deixar de pensar o crear, ni de conformar-se, ni de tenir por a la novetat --quina mesquinesa més destructiva, quin fàstic-. Tirem-los la sopeta a la cara als subnormals, despertem-los l'instint que com a humans que són tenen. Siguem animals en la natura. Siguem humans en l'entorn.

Si aconseguim fer-nos dignes de nosaltres mateixos, serem més humans i més feliços.