Sopar per a persones soles a Derik's corner

Un relat de: Mena Guiga
En Frederic feia poc que havia obert un petit cafè on també es feien plats freds i així tenir clientela per a sopars qui no es podia o no volia pagar un restaurant. Una dotzena de taules de fusta de pi del més senzill que va pintar de colors, vaixella de batalla, alguns pòsters de paisatges de bells paratges del món -haver inclòs la Marylin en postura sexy sobre teles vermelles podia esdevenir, per segons qui, qüestionable- i teca 'eco' o 'bio', o les dues coses, que allò afegia al local un què alternatiu i modern polifactorialment convenient. Els productes els treia de l'hortet d'algú amb hortet no certificat i així podia posar bons preus. En sis mesos ningú se li havia mort, bona senyal. La gent més aviat repetia i gent duu gent. El caràcter afable d'en Derik (així va passar a fer-ses dir i a escriure el seu nom, coses d'una estudiant de Filologia Combinada, a canvi d'un cafè sol acompanyada i amb dret a frec que després d'haver tastat el líquid no va tornar mai més) ajudava a tirar endavant el negoci. Però se sentia sol. Ja l'havien deixat dotze dones, com mesos té l'any i apòstols tenia Crist.

S'acostava el temps de Nadal. En Derik va enderiar-se en anunciar un dinar el dia de Sant Esteve per a gent que habitualment no anava enlloc perquè no tenia a ningú amb qui anar-hi. Vides solitàries per mil motius susceptibles de fer una enciclòpedia o un diccionari o quelcom escrit tan voluminós com el gran assortiement de significacions i traduccions que tindrien. Però aquesta no era pas la feina d'en Derik. La seva era omplir butxaca, que el banc l'ofegava, ben normal, que aquestes entitats, com ben sabut és, desconeixen el valor i la importància de l'oxigen.

En Derik, doncs, va anunciar l'esdeveniment-proposat enganxant quatre cartells de mitja mala mort amb un parell de faltes ortotipogràfiques a punts estratègics de la vila. Calia fer reserva sense reserves. La vergonya aparcar-la, la necessitat esventilar-la.

En Derik va anar al bosc de turons de pre-litoral a carregar material per una decoracioneta que li feia una il·lusió mitjanera. Estranyament va trobar pimpinelles farcides de bestioletes que feien corredisses. Quedarien boniques amb les figures del pessebre a sota, una mostra simpàtico-agosarada o 'friki' o 'cool', tant li feia, el cas era innovar i recrear. Unes branques caigudes de pi carregades de pinyes les va espraiar amb pintura blanca i les va anar situant en recons adients alhora que, de retruc, taparien humitats i teranyinismes.

Aviat va tenir totes les taules demanades i amb 'paga i cristall', el nou sistema de procurar-se alguna cosa en base a la confiança: donant una pedra de quars collida en qualsevol camí de la comarca, que simbolitzaria els euros quan els tinguessin reunits i que equivaldria a dir, també, que no calia patir: cobraria.

El vint-i-sis de desembre el cel era de color fum fum fum esvaït. Gent fent cua, alguns fum fum fumadors, esperava entrar a Derik's Corner, degustar un menú gens privatiu i pagar la quantitat exacta que guardava en una butxaca recosida amb fil trobat d'algú haver-lo perdut, que passa més que no pas no passa.

Cada persona va ocupar la taula que li pertocava. Derik va servir aperitiu, primer, segon, postres, cafè, copa i va regalar un tros de suro, que cal ser detallista.

Tota l'estona en Derik va estar al cas de tenir de fil ambiental (aquell que no es perd si no es parla o s'és a la lluna o la contaminació mata) música acollidora caliu-dadora típica de les dates, d'escolanies angelicals i cors molt units, panderetes i cascabells, tots més que possibles aportadors de records de la infantesa per visualitzar en l'extensa amalgama neuronal que cada humà té.

Tothom va marxar content. Havien menjat estupendament. Cada persona amb la seva solitud, que se l'estimaven tant, que bé val un extra de tant en tant. I amb una bosseta amb menjar sobrer de dies anteriors embolicat en un tovalló de paper de marca blanca on en Derek havia escrit un missatge commovedor: "Bones restes", suma d'empatia que va comportar abraçades i llagrimetes mudes i volcans de mots de magnitud profunda caracteritzats per les omissions de les emissions.

En Derik, quan tots van ser fora, va somriure tristament mentre es gratava la barbeta amb una branqueta trencada que acabava de recollir. Li haurien agradat unes hores de comunicació i rialles amb aquella gent, com esperava que els altres buscaven.

S'havia errat. Només ell ho havia interpretat així. En topar amb aquesta veritat, la darrera nadala va sonar i es va descolgar el silenci que havia englobat els silencis: els de cada dia i els de les festes de guardar que, ben desades i callades, i vés a saber com de santificades, qui sap on paraven. I a la cua aquell tan recent, l'anar a baix d'un Nadal que ni es creien amb pa als ulls perquè abans se'l menjarien.





Comentaris

  • Publicat al NADAL DE CONTE[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 13-12-2014 | Valoració: 10

    http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=978

    Gràcies

    tribuna@guimera.info

  • Hi tinc 'errrors'[Ofensiu]
    Mena Guiga | 07-12-2014

    Pocs, com els dits d'una mà, que ja he arranjat fora d'aquesta pàgina.
    Però ara em fa pal tornar-ho a penjar!

    M'ho autodic, per recordar-m'ho, que l'he repassat...un cop més!
    Que no sóc tan 'a raig' com sembla. Sóc perfeccionista.
    I quan s'és així, s'han de tenir poques coses (àdhuc persones) o sinó es peta boig.

    Doncs això!

    Mena

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 07-12-2014 | Valoració: 10

    Hola ;

    El trobo molt interessant.

    tribuna@guimera.info

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

436417 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com