Sopar de Nadal

SOPAR DE NADAL.

M'ha trucat el Maurici per la trobada anual de Nadal, avui 30 d'octubre programada per al darrer divendres de novembre. És clar cal reservar amb temps. El cas és que pensant amb els components d'aquest inefable grup encara no entenc que em fa anar-hi. Recordo, ja fa molts anys que un col·lega de l'empresa em va saludar i em va fer recordar que tots dos havíem anat a l'Institut Milà i Fontanals a l'època que es va inaugurar el batxillerat nocturn. Vaig fer memòria i el vaig recordar. Aleshores em va portar a trobar un company del seu departament que també hi havia anat a l'institut, el Maurici, que no el recordava. Llavors vam començar a parlar d'aquell temps i de personatges dels quals jo no en tenia esment. La qüestió és que el Maurici, tot estranyat, em va demanar de com era que no em reunia amb el grup d'ex-alumnes en el sopar de germanor que cada any es feia pels volts de Nadal.
A partir de llavors cada final de tardor em reuneixo amb una colla de gent que poc els identifico com antics companys meus. El Meseda, el col·lega que em va introduir al grup se'n preocupava fins en aquell moment, cada any, de citar-me a un restaurant determinat. Ben mirat que m'importen uns personatges que fa quaranta anys vam coincidir, va ser només un curs? en un tuguri d'aules de Ciutat Vella. Socialment, el grup és tan heterogeni!, hi ha un metge, un corredor de farmàcia, dos empleats de banca, un botiguer de queviures, dos bessons que treballaven al camp, ah! un pensionista que, de resultes d'un accident, fa col·leccions de cants d'ocells!, un any va portar els enregistraments. Continua el grup amb un expedidor de duanes, un informàtic, dos perits mecànics, un forner!, i un que al tercer any em va confessar, una vegada mig begut, que en sa vida havia pencat, que ho feien les "seves" dones. Hi ha més de components en aquesta família que no em vénen a la memòria.
Com amb prou feines ens coneixem, parlem de tòpics i de com ens ha anat l'any. Surten ja les malalties, algun mort. En arribar a la política ens temptegem, observo mirades interrogatives que no deixen anar les idees: alguns s'atreveixen i ja vénen les discussions. També el futbol. Jo vaig explicar la darrera vegada les meves afeccions per si hi havia algú que les compartia, un dels banquers es va interessar i vaig poder esplaiar-me. Els dos companys de la "feina" volien que estiguéssim plegats, però com que no sóc masoquista me'n vaig apartar.
Em va cridar l'atenció, els darrers anys, que en sortir del restaurant tothom tenia pressa. Era un sopar d'homes i tots al·legaven que havien de reunir-se amb la família. S'havia fet una proposta de llogar un autocar i anar amb les dones a la masia dels bessons a fer una costellada, però no va reeixir la idea.
L'any passat es va canviar de restaurant. El Maseda em va donar l'adreça i, amb temps, m'hi vaig acostar a peu. En arribar, el lloc em va estranyar. Hi havia un porter uniformat de vermell a l'entrada, la porta era tot un mirall, em va saludar i em va cedir el pas, unes escales que anaven avall amb llums vermells a les parets em van conduir a una àmplia sala d'un bar: molt de fum de tabac, molts homes i damunt d'una tarima una dona nua s'enganxava a una barra i s'hi cargolava entre llums de focus de tots colors.
Vaig sortir d'allà inquiet i li vaig dir al porter que m'havia equivocat, que jo cercava un restaurant. Vaig comprovar l'adreça, havia ballat el número: el 62 pel 26. Somrient i més tranquil vaig tirar carrer amunt, en girar-me pel trànsit vaig descobrir un dels companys del sopar que anava darrera meu i em va atansar.
El sopar va resultar un "copiar-pegar" de l'any anterior: menú i converses. Els gestos, però, s'articulaven sobre fesomies més retolades, més encaixades, en ulls que reflectien el pas del temps.
En sortir, quatre dels ex-alumnes se'n van apropar. Un d'ells era qui havia arribat amb mi al restaurant.
─ Sabem que tens bones relacions en el número 26 d'aquest carrer. Ens hi introdueixes? Em van demanar.

Aquest any tornem a anar al mateix lloc. Serà per anar a sopar, només?.