Sopa de lletres musicada (Ítaca)

Un relat de: plomadacer
―Ei, Joan! Bon dia!

―Hola, Pilar. No estava segur que vinguessis...

―Però encara ho dubtes? Vull estar amb tu. I aquest... Qui és?

―Es diu Manolo. És de Mallorca, però fa anys que viu aquí.

―Ah, encantada, Manolo. Ostres, que bé, podré sentir parlar en mallorquí!

―Mm... No t'ho pensis. Jo vinc d'un silenci. De petit no en vaig sentir mai ni una paraula de mallorquí. Els neofatxes globals ja ens tenien prohibit usar-lo aleshores.

―La Pilar a vegades sembla que estigui a la lluna de València. Que no te'n recordes que allà tot va començar abans?

―Sí, tens raó. El que passa és que he perdut la noció del temps. Tot es va esdevenir tan de pressa... Qui ens havia de dir que mentre passàvem els dies passejant per Barcelona, prenent el sol a La Rambla, llegint tranquil.lament un llibre a la plaça del Diamant, els poders fàctics mundials s'estaven conxorxant per unir les seves forces polítiques, militars, judicials i econòmiques a fi d'ajuntar tot el seu poder en forma d'un colossal ens governador que utilitzaria les seves tecnologies per anar suprimint nacions, llengües i cultures!

―I ara que ja ens tenen a tots subjugats sota la seva voluntat, dependents dins una societat ultrainternetitzada i vigilada, i comunicats a través d'un únic, obligatori i excloent idioma universal basat en codis alfanumèrics, no sembla que tinguin aturador.

―Jo tampoc entenc fins on volen arribar. Què volen aquesta gent?

―Bé, és per això que som aquí, no? Només que ens enxampessin ara parlant en la nostra llengua ja hauríem begut oli. Hem de fugir!

―Nois, estic totalment d'acord amb vosaltres, per això quan en Joan em va parlar del vostre pla, no m'ho vaig pensar dos cops. Però on anirem? A tot arreu estan igual!

―No ho sé, però trobarem els nostres camins.

―Ah, sí? I on els trobarem aquests camins? On?

―Agafant l'horitzó.

―Joan, maco, perdona, però ara mateix no estic gaire poètica.

―Escolta-ho en el vent.

―Al vent?

―Sí, al vent!

―No sento res.

―Com ho pots dir, això? Escolta bé, escolta el cant dels ocells...

―Els ocells ens indicaran el camí?

―Els ocells són lliures, i nosaltres busquem la llibertat. Seguim-los, no tenim ningú més!

―No vull semblar aixafaguitarres, però no sigui que anar seguint ocellets acabem trobant-nos l'àguila negra. La bona no, vosaltres ja m'enteneu...

―Sí, és clar, el perill és a tot arreu. Hem de ser conscients d'això...

―Vinga, jo voto que sí!

―Gràcies, Pilar. Manolo?

―Uf... Vinga, va, compta amb mi. Només puc dir: Que tinguem sort!

―Fantàstic, serem com els tres mosqueters. Passi el que passi, amics per sempre!

―Em sembla, Pilar, que en Joan i tu sou més que amics...

―Tant es nota, Manolo? Jo diria que més aviat no passem d'un amor d'estiu. Ja voldria aquest, ja, que em cregués les seves paraules d'amor, però encara no ens coneixem prou...

―Quan fa que us coneixeu?

―Des de l'agost.

―Només un mes!

―És igual, nena, no busquis més. Saps que si et quedes amb mi, es compliran tots els teus somnis.

―Però que no ho veus, que cregut que és?

―Sí, sí, digues el que vulguis, però saps que mai trobaràs...

―Què? El meu príncep blau?

―Mai el trobaràs enmig de la gent normal.

―I tu, què tens d'especial?

―Que estic boig per tu!

―Em sembla que tu parles molt.

―Au, Pilareta, no facis mala cara! M'agrada més quan somrius, que sembles una noia de porcellana.

―Ho veus? A què ve ara aquesta floreta?

―Perquè he pensat: cal que neixin flors a cada instant. Què et sembla? La idea podria enamorar-te, no?

―Doncs, mira, de porcellana, res, més aviat sóc la fera ferotge, sóc la flama. Nen, necessites unes sunglasses per mirar-me...

―Vaja, estic xocat!

―Nois, perdoneu que interrompi aquest moment tan màgic, però jo estic mort de gana.

―Jo també. El que donaria ara per unes bones patates braves! Encara que siguin de bar.

―Què passa si són de bar?

―No, res, però estic acostumada a les de casa.

―Qui te les fa?

―La tieta, i té una traça!

―Pobra, et deurà trobar a faltar...

―Li he deixat una nota. És una dona forta, em comprendrà. Ella sempre m'ha encoratjat a ser lluitadora i a no deixar-me vèncer pels obstacles. Quan tinc dubtes, el primer que em diu és "Llença't!". Recordo que de petita em vaig espantar molt amb una pel.lícula de vampirs. Llavors, ella va deixar en pausa la imatge d'un d'aquells éssers i em va dir, tot assenyalant la pantalla: "Si alguna vegada te'n trobes un d'aquests de cara, has de cridar 'Uh, oh, no tinc por! D'aquesta manera, res no t'impedirà que agafis l'estaca i li clavis enmig del pit perquè desaparegui del teu camí'.

―Trobo que és un exemple metafòric molt útil avui en dia.

―I vius amb algú més a part d'ella?

―Bé, en Joan ja ho sap. La meva mare ja fa anys que viu a Miami Beach amb un neofatxa, però si et dic la veritat, no em sap massa greu, perquè pel que m'explica, gràcies a estar amb aquest paio, allà cada dia és Festa Major. Tot el dia a la platja, sota la palmera, amb l'home estàtic que sempre ha volgut al seu costat per poder-ho controlar tot ella. En fi, que si això és alegria... El meu pare, en canvi, allò sí que va ser un xoc.

―Què va passar?

―Era taxista. Feia torn de vespres. Tenia el taxi aparcat davant de casa i a mi m'agradava sentir el soroll del motor quan l'engegava cap a les sis. Aquella dolça remor de cada tarda m'oferia una certa estabilitat dins el fictici ordre que ens volen fer creure els neofatxes. Una Nit de Sant Joan, mentre estava esperant l'autobús, el vaig veure passar amb el taxi. Em va veure, i la seva mirada em va dir adéu. Jo vaig cridar amb totes les meves forces: "Pare!" Però no va servir de res, se'n va anar.

»Però..., què és això..., llàgrimes? De què? Ja ho vaig superar.... No és més que un egoista i un covard sense sentiments que va desaparèixer entre la nit i l'aurora i del que no he sabut mai més res. No ho entenc, Joan. Per què he plorat?

―Au, vinga, Pilar, no t'ho prenguis així. A veure, deixa'm mirar quina teca porto a la motxilla. Té, menja avellanes.

―Gràcies, Manolo.

―Sabeu el que menjaria jo ara mateix?

―Sorprèn-nos, Joan.

―Pa amb oli i sal.

―Doncs com no el pintis! No et ve pas de gust un tros de fang? Perquè aquest corriol n'és ple...

―I aquest pot? Semblen llenties estofades.

―Uix, es veu llefiscós, i està tot agrumollat.


―Sí, Pilar, però mira què diu l'etiqueta, s'ha de remoure. Remena, nena!

―No sé pas què farem quan se'ns acabin aquests quatre bocins que portem a sobre. Si tan sols sabéssim cap on anem...

―Busquem el far del sud.

―Quin far?

―El primer que trobem. Segur que és un bon punt de sortida.

―Sortida cap a on?

―Podem anar a la meva terra, allà hi trobarem gent que se'ns afegirà.

―N'estàs segur, Manolo?

―Sí, ja ho veureu, junts serem més forts. Mallorquins i catalans.

―I un cop estiguem allà, què farem?

―Anirem de Mallorca a l'Alguer.

―Per algun motiu?

―No, però algun lloc hem de trobar per establir-nos-hi.

―Doncs jo preferiria l'Empordà.

―I Tarragona?

―No, Tarragona m'esborrona!

―Almenys estem d'acord en anar direcció al mar.

―Al mar!

―La meva terra és el mar.

―El trobarem fàcilment. Aquest és un país petit.

―Estaria bé tenir unes bicicletes.

―El que no podem fer és deixar que se'ns faci de nit, és perillós.

―I hauríem de tenir previst un camí per tornar, per si de cas.

―Però ja us esteu arrugant? No teníem clar que havíem de marxar d'aquí?

―Sí. Marxem aquesta nit. Agafem el tren de mitjanit.

―Sense justificació? No hi duraríem ni cinc minuts. No és viable.

―Nois, nois, centrem-nos! No ens ensorrem pas ara! Pensem perquè hem decidit fer aquest pas. Mireu, ens tenen dit que la Història va començar amb Internet i que tot el que va passar abans no té cap mena d'importància. Però jo he pogut tenir accés a informació clandestina. Sé que hi ha hagut neofatxes molt abans, i que els van poder derrotar. Vivien en palaus al voltant del Danubi blau i van acabar tots a la presó del rei de França.

―M'agradaria creure-m'ho, però em temo que això no és més que una altra de tantes llegendes que circulen.

―Però amb alguna cosa ens hem d'agafar. Això es pot salvar. Mai és tard.

―Plou. És inútil continuar. S'ha acabat.

―Et vols rendir? No tinguis pressa. Ara tot és gris. Fosc. Però qualsevol nit pot sortir el sol.

―Voldria creure el teu final feliç, però no puc.

―I continuarem sempre així? Diguem no. Establim els límits de les nostres llibertats que no poden traspassar i diguem: "No passareu!" Ara que tinc vint anys, sento que és la primera i única cosa que he de fer cada dia, fins que ho aconseguim.

―Què ens proposes, Manolo? Ser uns guerrillers que s'estan contínuament amagant? Que es basen en la filosofia de l'ull per ull? Em sap greu, no he nascut per militar.

―No, Pilar, estàs equivocada! Res de violència. Guanyarem amb arguments, recuperarem la llibertat de les persones i els pobles. Farem que la tecnologia torni a estar al servei dels humans i no al revés com ara. Amb nosaltres ressorgirà l'heterogeneïtat cultural!

―Em sembla que no, Manolo. Mireu!

―Què?

―La gavina. Ja estem al mar.

―Sí, el veig.

―Joan, en Manolo que faci el que vulgui. Nosaltres, llancem-nos per aquell penya-segat. Serà la nostra millor sortida.

―Ho dius de debò, de llançar-te?

―Si vens.

―Ja sóc aquí.

―Però què feu, què és això, el conte dels dos suïcides? Així voleu acabar?

―Prefereixo el fons del mar al país dels neofatxes!

―Però dir això és considerar-te un d'ells. Ets un d'ells!? Pensa abans de saltar, Joan. De debò ets un d'ells?

―Jo sóc català.

―I jo mallorquí. I tu, Pilar?

―Jo sóc antineofatxa.

―Escolteu. Ens estan cridant...

―Qui?

―Són aquells d'allà?

―Sí, allà a aquell camp.

―Són els segadors, ens estan cridant.

―Ara sí que serem invencibles!
















Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: