Sonets de l'edat sàvia [5]

Dansa de la lluna

Dansa, cor meu, punteja al teu teler!
Serà un tapís de lotus, teixit d’ones,
un sol de mitjanit, lluna d’estones.
La dansa és levitat, estel lleuger.

Dansa d’amor marcit, com el roser
que plora, espina i flor, quan l’abandones.
Llavors, el ball és solitud, espones
de estiu, foc a l’entranya del terrer.

Dansa, esperit, malgrat el cansament,
deixa’t portar pels contrapunts de l’aire!
La lluna balla el vals en quart creixent;

si és plena, atia el ritme del dansaire
que la lluna minvant torna prudent;
la nova plora i riu, però no gaire.