Sonet VII (Enderiat a viure aquesta vida...)

no tenc res a afegir, sinó tornar a llegir la teva poesia...

I jo no puc fer més que pedre'm i embolcallar-me en les teves atmosferes punyents, nostàlgiques, aquest silenci del que parles; el de la veu quan pren consiència dels escasos efectes de les paraules, que son per mi en aquest cas un clam, un crit en la més profunda obscuritat d'aquest món, que rebota en les parets d'aquest deliciós abisme.

"el mateix fet d'escriure / improductius sonets no és sinó un lliure / i decidit sinònim de callar."

Quina força té aquest final!!! I quina raó tan sàviament destil·lada en tan poques paraules!!! És una d'aquelles obres que hauríem de llegir tots i totes els aprenents d'escriptor/a, perquè escriure no sempre és sinònim de plaer (a vegades fa patir) i, sobretot i el que és més important, escriure no és sinònim de suculents premis literaris. Primer l'obra. Improductiva per si sola, però l'obra. Després, la difusió que es vulgui, que calgui o que aconsegueixi el text.

Ja sé que aquest no era el punt de partida amb què vas iniciar la redacció d'aquest Sonet. Però no m'he pogut estar d'escriure aquestes línies a mode de reflexió. Un altre punt a favor d'aquesta petita joia literària: la capacitat de fer reflexionar, d'aconseguir que el lector o la lectora es plantegi preguntes, més que no pas respostes (que, dit sigui de passada, si no les descobrim sempre ens les podem inventar [i argumentar])

Gràcies pels teus comentaris, Jaume, però gràcies sobretot per poemes com aquest.

Una salutació i fins la propera,

V.

...que les paraules que en un moment just pronuncies no fan aturar la Terra. Llavors s'apaga la veu i el qui escolta arqueja les celles i intenta escoltar el final d'una frase que acaba amb un: "Tan se val, anem?"
I llavors no hi ha més remei que buscar la màscara de reserva fins que tens temps per trobar l'arrel d'aquell arbre que vas plantar i que és l'únic amb capacitat per dir-te que val la pena viure. Això o la mà del qui t'acompanya, si hi ha qui t'acompanyi, que no és el meu cas, precisament.
Un sonet preciós que ha acabat de donar la puntada de peu al meu fastigós divendres laboral i retorna les ales al meu esperit per anar a buscar l'arrel...
...A voltes, buscant un sentiment, aconsegueixes provocar tot el contrari: Sí, val la pena viure!

Lluny de l'esglai sempre l'abisme, aquesta frontera tan minsa que ens separa del buit etern i ens agafem als mots com si fossin cordes que ens ancoren i ens mantenen mitjanament vius.

Comprenc tot el que mostres, ho sento ben endins, m'ha acompanyat des de que tinc ús de raó i no me'n puc desempallegar, per això escric, per treure'm els dimonis que m'assetgen.

petons. gypsy

doncs calles en veu alta, company. Perquè el sonet retruny, i retruny, posant veu al que no es diu, i llavor a allò que els vençuts en diuen erm silenci.
Salut.

ni tinc coneixement de poesia, però al·lucino amb aquesta creació

Trobe el teu magnífic Sonet, molt ben acurat en la forma, una mica pesimista en el contingut. Supose que serà fruit d'aquelles hores baixes que tothom tenim.
És cert que moltes vegades ens sembla viure una vida com tu dius, "sense relleus", com si fos "reprimida". A mi també em passa moltes vegades que em pregunte: Què estic fent de profit amb la meua vida? Ara bé! en el que no estic d'acord de cap de les maneres és en el que dius al final del Sonet...
Per mi els "improductius Sonets" mai no seran "sinònim de callar". Tens que continuar fent-ne, doncs potser són el més important per a eixir de la monotonia de la vida.
Una forta abraçada!
Ànim i endavant!
... i molta salut!

FRANCESC

...estricta visió d'una possible nova escola mallorquina.
Coneixes, per ventura, Bartomeu Fiol? (Els poemes, vull dir).
Salut i rebolica, ara que us han canviat certs vents!

...llavors me diuen que em passo tres pobles

capacitat la vostra la de passar pel tub, amb total naturalitat, lleugeresa i sentit. Una filigrana, teixida i brodada, i a amés amb humor:
"el mateix fet d'escriure
improductius sonets no és sinó un lliure
i decidit sinònim de callar."
Heu dit!

Què puc dir si compartim motivacions, dèries i estils! Probablement fins i tot aquesta necessitat vital d'escriure. Escriure com a sinònim de callar... quina imatge més genial. Més qüestionable és el tema de la suposada improductivitat del sonet: quin més bell producte hi pot haver que l'emoció que ens provoquen?