Sonet núm. 59. Ànima trista

Ànima trista, abatuda remembra,
al temps que l'aire s'aplana pels cims,
I els dies blaus i daurats de setembre,
Fan madurar la dolçor dels raïms.

Ànima trista, que la vida no espera,
La vista entel·lada pels plugims,
Fa que estiguis força enrera,
Per les contrades dels camins.

Sembla que al temps que és un noi que tot li passa,
S'ha avorrit de comptar i comptar,
I ha fet tota una comparsa,

Amb els ancians que volen expirar.
Ànima trista, no moriràs sola,
El meu prec, etern, t'acompanyarà.