Sonet núm. 59. Ànima trista

Un relat de: ThomasTurner1985

Ànima trista, abatuda remembra,
al temps que l'aire s'aplana pels cims,
I els dies blaus i daurats de setembre,
Fan madurar la dolçor dels raïms.

Ànima trista, que la vida no espera,
La vista entel·lada pels plugims,
Fa que estiguis força enrera,
Per les contrades dels camins.

Sembla que al temps que és un noi que tot li passa,
S'ha avorrit de comptar i comptar,
I ha fet tota una comparsa,

Amb els ancians que volen expirar.
Ànima trista, no moriràs sola,
El meu prec, etern, t'acompanyarà.

Comentaris

  • El millor del teu espai? risto2 i els seus comentaris[Ofensiu]
    La recatada | 17-09-2008 | Valoració: 1

    El millor del teu espai? risto2 i els seus comentaris

  • avatut i recordant[Ofensiu]
    Doria | 01-09-2008 | Valoració: 10

    avatut i recordant l'home es va apagant

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: