Sonet núm. 56. L'esperança mai no mor

Per clares fonts i forests remoroses,
Per gais planells entre camins severs,
Llunys de la mar a passos darrers,
Ple de temors amb les mans tremoloses.

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles,
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

Puix que un deler m'empeny constant,
Em fa fruir sense albir, alba i nits.
Els rierols morents en prats florits,

El ras nocturn i el cim sempre desert.
I un sentiment al cor establert,
L'esperança que mai no ha mort.