Sonet d'ara i sempre

Néixer, morir, què fràgil és la tria,
com quan t’adorms, resolta la jornada,
creient que el sol té franca la tornada
pel deix perseverant de cada dia.

Plorar, gaudir, presagi d’elegia:
tot just vençuda una èpica singlada,
durant la laxitud de l’arriada
no és fàcil acceptar veus d’agonia.

Creiem la vida eterna, persistent,
sense destorbs; fugaç, però, resulta,
sense tornada, feble, inconsistent.

Malgrat el desencís, que és raó estulta,
com que els instants no duren un moment
si els vius amb plenitud, el cor exulta.

[Del poemari "Sonets de l'edat sàvia"]