Sonava un arpa

Un relat de: Mena Guiga
Sonava un arpa que cap de les harpies havia pogut malmetre. Sonava tota sola, com una mussola, elevada com la seva música, entre estels que invisiblement la sostenien i qui sap si la tocaven amb vergonya, amb fils màgics des dels becs.

Fugien, nens i nenes d'infantesa perduda. La necessitat imperiosa de marxar a pas lleuger els alliberava certa il·lusió en forma de puntets de colors lluents com el titil·lar estelar. Es donaven les mans de dos en dos. La pujades eren feixugues, un vent ferm desajudava, com volent impedir que les fessin. Les baixades, relliscoses, malparides expressament. Aquelles criatures, no obstant, avançaven. Mirar enrera ni se'ls va ocórrer: qui vol recordar ni per un segon la foscor? L'obscuritat d'aquella nit era minvada mercès a la celístia, generosa perquè sí.

Aquelles dones perverses havien destrossat tots els instruments dels petits músics. Odiavan les melodies, l'alegria, la ballaruca i les cançons. Havien aparegut de cop, un bon mal dia. Els van contar, entre sorolloses rialles pèrfides, que procedien de les Entranyes de l'Odi. Van tallar l'assaig, no els van deixar sortir. Així s'havia creat una dimensió de retenció, un micromón impensable, un malson.

Com era possible que ningú els anés a buscar? Què havia succeït?

Aquells monstres d'esguard gèlid no informaven de res. Una nova existència obligada oblidava una mica l'anterior a mesura que passava el temps. Els dies transcorrien caminant resseguint i erosionant les cambres de l'edifici, amb menges acromàtiques de textura vomitiva, dormint massa hores per no 'ser', per no saber del no saber. S'anul·lava l'antic costum de la conversa. Aquells sers teixien ombra com aràcnides, trenaven tristesa i l'enfonsaven en un pou pregó. Manaven i menaven cap a la desesperació.

Reien sovint, elles. Els llavis verd verí s'allargassaven fins a les orelles i la boca s'obria per als estridents sons que proferien. Els cabells sel's tibaven i fuetejaven les plantes desateses al pati d'antany.

Només quedava l'únic arbre: una acàcia que, impensablement, havia florit. Un núvol groc esponerós. Calia reduir-lo. S'hi concentraren, plegades, enriolades.

Ignoraven que aquell vegetal lluitaria amb arrels, tronc i brancatge. Ho va fer regalant el seu magnífic color a les ninetes dels ulls, que les encegà permanentment. Les harpies, regalimant llàgrimes d'impotència, bramaven enrabiades intentant orientar-se a les palpentes.

Mentre tot allò s'esdevenia, fou llavors que la canalla s'atreví a fugir. L'arpa s'hi sincronitzà, s'envolà com un ocell des de l'amagatall que mai havien trobat i que el nen que l'havia ocultada pràcticament ignorava. Empentaren una porta alhora, cedí.

Sonava l'arpa. Els nens i nenes havien perdut les edats de ser-ho. La roba esparracada els anava justa. Dels peus anaven descalços.

Entenien que se n'anaven i notaven una ferida, una fiblada a l'ànima que les cordes de l'arpa, transformades en mans, provaven d'acaronar fins que l'albada la fes callar, seriosa, colgant l'increïble amb una nova realitat.




---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
I el comentari del proposaire del repte, 'Corrandes d'exili', Jere Soler:

Quanta, quanta guerra! Arrels que lluiten. Infants que salven la melodia. Adults que enfosqueixen les vides de les criatures empresonades. L’escenari oníric d’una realitat més de debò potser que la de debò. L’ofec angoixant dels retalladors de la bellesa. L’aparent victòria final de la innocència, que d’altra banda ja ha crescut, ja no és el que era. És potser, d’alguna manera, la història de totes les infanteses; reprimides, poc o molt, per la resignació dels adults carcellers i mediocres. L’exili dels infants que fugen de la presó establerta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

792 Relats

832 Comentaris

281960 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com