Sonava un arpa

Sonava un arpa que cap de les harpies havia pogut malmetre. Sonava tota sola, com una mussola, elevada com la seva música, entre estels que invisiblement la sostenien i qui sap si la tocaven amb vergonya, amb fils màgics des dels becs.

Fugien, nens i nenes d'infantesa perduda. La necessitat imperiosa de marxar a pas lleuger els alliberava certa il·lusió en forma de puntets de colors lluents com el titil·lar estelar. Es donaven les mans de dos en dos. La pujades eren feixugues, un vent ferm desajudava, com volent impedir que les fessin. Les baixades, relliscoses, malparides expressament. Aquelles criatures, no obstant, avançaven. Mirar enrera ni se'ls va ocórrer: qui vol recordar ni per un segon la foscor? L'obscuritat d'aquella nit era minvada mercès a la celístia, generosa perquè sí.

Aquelles dones perverses havien destrossat tots els instruments dels petits músics. Odiavan les melodies, l'alegria, la ballaruca i les cançons. Havien aparegut de cop, un bon mal dia. Els van contar, entre sorolloses rialles pèrfides, que procedien de les Entranyes de l'Odi. Van tallar l'assaig, no els van deixar sortir. Així s'havia creat una dimensió de retenció, un micromón impensable, un malson.

Com era possible que ningú els anés a buscar? Què havia succeït?

Aquells monstres d'esguard gèlid no informaven de res. Una nova existència obligada oblidava una mica l'anterior a mesura que passava el temps. Els dies transcorrien caminant resseguint i erosionant les cambres de l'edifici, amb menges acromàtiques de textura vomitiva, dormint massa hores per no 'ser', per no saber del no saber. S'anul·lava l'antic costum de la conversa. Aquells sers teixien ombra com aràcnides, trenaven tristesa i l'enfonsaven en un pou pregó. Manaven i menaven cap a la desesperació.

Reien sovint, elles. Els llavis verd verí s'allargassaven fins a les orelles i la boca s'obria per als estridents sons que proferien. Els cabells sel's tibaven i fuetejaven les plantes desateses al pati d'antany.

Només quedava l'únic arbre: una acàcia que, impensablement, havia florit. Un núvol groc esponerós. Calia reduir-lo. S'hi concentraren, plegades, enriolades.

Ignoraven que aquell vegetal lluitaria amb arrels, tronc i brancatge. Ho va fer regalant el seu magnífic color a les ninetes dels ulls, que les encegà permanentment. Les harpies, regalimant llàgrimes d'impotència, bramaven enrabiades intentant orientar-se a les palpentes.

Mentre tot allò s'esdevenia, fou llavors que la canalla s'atreví a fugir. L'arpa s'hi sincronitzà, s'envolà com un ocell des de l'amagatall que mai havien trobat i que el nen que l'havia ocultada pràcticament ignorava. Empentaren una porta alhora, cedí.

Sonava l'arpa. Els nens i nenes havien perdut les edats de ser-ho. La roba esparracada els anava justa. Dels peus anaven descalços.

Entenien que se n'anaven i notaven una ferida, una fiblada a l'ànima que les cordes de l'arpa, transformades en mans, provaven d'acaronar fins que l'albada la fes callar, seriosa, colgant l'increïble amb una nova realitat.




---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
I el comentari del proposaire del repte, 'Corrandes d'exili', Jere Soler:

Quanta, quanta guerra! Arrels que lluiten. Infants que salven la melodia. Adults que enfosqueixen les vides de les criatures empresonades. L’escenari oníric d’una realitat més de debò potser que la de debò. L’ofec angoixant dels retalladors de la bellesa. L’aparent victòria final de la innocència, que d’altra banda ja ha crescut, ja no és el que era. És potser, d’alguna manera, la història de totes les infanteses; reprimides, poc o molt, per la resignació dels adults carcellers i mediocres. L’exili dels infants que fugen de la presó establerta.