Sonat

En Fèlix s'està posant nerviós. Porta tota la tarda intentant acabar la seva novel·la, està convençut que aquest cop ha trobat un bon argument, una gran idea, però algú ha decidit posar-li les coses difícils.
El fill dels veïns del costat, un nano d'uns 18 anys, ha decidit fa uns mesos convertir casa seva en una discoteca. Cada tarda, a partir de dos quarts de quatre, fa vibrar els ciments de tot l'edifici amb els temes més actuals de "reguetón" i "techno". En un principi en Fèlix no li va donar importància. ‘Coses de nanos', va pensar. Ell, que és un amant de la música, no volia semblar carca queixant-se només per no compartir els seus gustos musicals. Segurament no li hauria importat que l'atronés de tant en tant amb aquells ritmes que trobava irritants i grotescos, però la cosa no quedava en un "de tant en tant". Era una cita ineludible. Només els caps de setmana tenia treva, quan segurament el nano decidia canviar la seva discoteca domèstica per una de més gran. Però els caps de setmana no eren prou descans.
Per tal de que us feu una idea, us explicaré que aquesta tarda concreta, en Fèlix té un got d'aigua damunt la taula, sobre la superfície de la qual es formen petites onades circulars al ritme dels greus que fan tremolar la casa. Li recorda una famosa escena de Parc Juràssic.
Poser ell podria solucionar això anant a trucar a la porta del seu veí i exposant una queixa formal i amb bones maneres, però pensa que si fa això, depenent de la reacció del noi pot espatllar la relació entre veïns, i tenint en compte que la mare del nano i la seva son bones amigues, no voldria pas complicar les coses, sobretot ara que la seva mare està delicada de salut.
Tal vegada també podria penjar un cartellet anònim a l'ascensor carregat d'ironia, queixant-se de la contaminació acústica que pateix l'escala cada tarda. Però dubta de l'eficàcia d'aquesta treta. El fet que el pare del noi sigui agent de la guàrdia urbana tampoc el fa ser gaire optimista de cara a resoldre algun conflicte greu de convivència. Així que ha anat aguantant bastant aquests últims mesos però avui la cosa està anant molt lluny. Avui la musica està realment MOLT alta. Tant que pot distingir perfectament la lletra d'algun dels temes (En Fèlix juraria que pot distingir fins i tot que diuen els cors) que el nano fa sonar de forma repetitiva al seu aparell de música. Un aparell que, a judici d'en Fèlix, deu ser de tamany considerable, digne per fer-li "tunning" a un avio comercial, cosa que està segur que deu ser una de les aficions del seu veí.

De cop i volta deixa el teclat de l'ordinador i s'apropa a la paret que separa la seva habitació de la del seu veí. Toca la paret amb la mà per sentir la vibració, i ja la nota als peus abans que la mà toqui la paret. Decideix donar uns cops de protesta. Colpeja amb força amb el palmell sobre la paret. Són cops ferms i autoritaris, però la música no deixa de sonar.
Tornem-hi, colpeja la paret novament, aquest cop seguint el ritme de la música del veí, perquè noti que no és cap casualitat. Res, la música continua. En Fèlix segueix picant amb força fins que s'adona que s'està fent mal a la mà. Es mira el palmell, que li cou, i el troba ben vermell, gairebé a punt de sagnar. Se n'adona que n'ha fet un gra massa.

Decideix posar una mica de música per no sentir la del veí. La cosa no funciona, la vibració es continua notant i per molt que pugi el volum sembla que el veí el guanya en potencia.
Es treu una sabatilla per no deixar marca i dona un cop amb la planta del peu a la paret. Això sona molt més fort que la mà però l'efecte continua essent nul. Reitera amb el peu fins a cansar-se. No obté resultat.

Recorda que l'equip de música de la sala d'estar és molt més potent. En uns minuts torna a l'estudi amb els bafles de l'equip de la saleta, que són de l'alçada de la taula del ordinador i la meitat d'amples, i els instal·la al seu equip. Per tal d'aconseguir un major resultat, intenta posar els bafles davant mateix de la paret del veí, completament enganxats, però el cable no arriba, així que ha de treure l'equip del seu emplaçament i dur-lo més a prop de la citada paret. Per endollar-lo necessita desendollar abans l'ordinador i ho fa sense miraments. Ni tant sols ha guardat els últims retocs a la novel·la i la veritat és que ara mateix no se n'ha donat compte. Engega l'aparell i ara la seva música sona realment atronadora. La paret, i el terra vibren, els vidres de la finestra també, el got de la taula sembla que s'estigui movent de lloc i sent com les ones travessen el seu cos rítmicament. De cop sent com el veí puja més la música (almenys aquest cop si que ha notat la protesta). Un petit somriure es dibuixa a la seva cara i torna el got al centre de la taula un instant abans que estigui a punt de caure. Li comencen a fer mal les orelles i gairebé li sembla que el cor li està bategant al ritme de la música.

El volum ja és al màxim i en Fèlix sent nàuseas. Un gran esquitx d'aigua i fragments de vidre s'escampen per tota la habitació en una gran trencadissa inaudible, que li passa desapercebuda per sota del volum de la música. És la guerra. I quan una tercera font de so comença a atronar la seva protesta particular al pis de baix, en Fèlix ja no és conscient que tot s'ha començat a trencar.