Sona aquella música

Sona aquella música. La melodia dolça dels violins que entra per la meva orella dreta, aquella música plena de records que s'escapen per la meva orella esquerra. Al principi és un lleu xiuxiueig però poc a poc apareix envoltant tot el recinte amb un crescendo cada vegada més extrem i agut. És com metall rallant un vidre. Es fa insuportable i m'he de tapar l'orella dreta perquè no em destrossi el cor i l'esquerra per no deixar que fugin els dies d'un estiu a la vora del mar. La música a callat, tot ha quedat en silenci i sento el vent d'aquells dies. L'olor a salat del mar, la remor de les ones i les meves passes enfonsant-se en l'arena. Respiro profundament aquella frescor que m'envaeix les meves foses nasals i dos llàgrimes rellisquen per les meves galtes. No fa calor ni fred, és una tarda d'estiu i el sol vermellós ja no pot fer cap mal als meus ulls si vull mirar aquest cel de suc de taronja i núvols de sucre. I ella està allà al costat del far. I sembla que els núvols s'obren i que entre ells apareix una clariana d'un sol celeste que no s'ha post. Tota ella es llum en un quadre cada vegada més blau, és el vermell en mig de un món borrós que ja no m'importa, que sempre ha set banal. La música torna entrant per les meves dues orelles i sé que l'estic perdent però no puc tapar-me les orelles per fer perdurar el moment. El dolç xiuxiueig torna a ésser un estrident guix esparracant una pissarra, les ungles i forquilla en un plat. Tot comença a tremolar i la llum s'apaga. Miro els seus ulls però ja no tenen llum, simplement mai hi ha hagut ulls en el seu rostre, simplement és una cara sense personalitat, un record mut que s'esvaeix i no puc recordar-la. Sé que somriu. No sé per què ho dic però li suplico que no ho faci. Començo a cridar però el soroll és massa alt i les llàgrimes massa denses, la sorra massa espessa i el record massa dolorós. Tot em dóna voltes i desitjaria poder-la veure. Lluito per passar per aquest laberint de negror per arribar a ella però m'és impossible. Crido el seu nom i el soroll cedeix, els violins callen i tothom es queda mirant-me. Ella cau enrere i mor una vegada més en l'oceà. La música torna a començar i la meva infància, esperança, tot, absolutament tot s'esvaeix per la meva orella esquerra i solsament queden petits bocins en forma de pluja salada en els meus ulls.