son

Fa molts dies que intento no beure líquid a partir de l’hora que començo a fer els preparatius per anar frenant la inèrcia de l'activitat diària, però a l’hora d’anar a dormir una de les coses que s’hem posa millor, i mes de gust em ve és: beure un got d’aigua ben fresca,
Ves! Quina cosa més senzilla i el que la deleixo.!
Total, que sempre em pot l’enyor, de la sensació de frescor a la boca i catacrac!, ja m’he begut uns quants gots d’aigua i, a pastar fang la meva idea primera.

Agafo un bon llibre i, encara no he començat a entendre l’argument que ja tinc la sensació d’haver d’anar a pixar.
- No és de la pròstata que ja ho he mirat-.

Tot i això, un d’aquests dies on la temptació va guanyar (com gairebé ho fa
sempre) em va ocórrer un fet extraordinari, que intentaré explicar-vos, tot i que, resumir i concretar no ha estat mai el meu fort.

És una nit com tantes d’altres i, entre sons, sento aquell desfici al baix ventre, unes cossigolles alegres que em fan tenir un record una mica nostàlgic, de quan aquesta sensació era premonició d’un altre motiu.
De seguida veig que no, i encara que em faci una mandra absoluta sé, per experiència, que s’hem planteja una única sortida i és: Fer una excursió nocturna al vàter.
Armat amb la meva bata d’ estar per casa i les sabatilles de rigor, començo un difícil calvari de manipulació de manetes de porta, interruptors de llum, alguna cadira que “algú” ha deixat en mig del pas (visc sol i tinc tots els números d’haver estat jo qui l’hagi deixat)...
A la fi em retrobo amb la tassa, que serà receptora de tot aquell líquid, que sempre he entès com a malaguanyat. Frueixo tan d’ aquest moment!
El fet de buidar-me en algú que m’espera amb la tapa oberta (també dec haver estat jo qui l'ha deixada) és, si mes no, una reflexió que li agradaria fer a qualsevol estudiant de Psicologia com a treball de fi de carrera.
Ultimes gotetes, i descàrrega de l‘aigua de la cisterna; Soroll nocturn que sembla ampliat cent vegades en el silenci de la nit.
Em faig un repàs fugisser de la imatge que em retorna el mirall, i revinc a fer l’excursió en sentit al llit.
Ensopego de nou amb la cadira que "algú" ha deixat en mig del pas, manetes de portes i interruptors, per fi la meva cambra.

Sec al lateral del llit per descalçar-me les sabatilles, puig considero que ja han fet el seu treball, aixeco el nòrdic amb la idea de posar-me dintre i; oh sorpresa!!!, em trobo a mi mateix dormint. No cal que defineixi l’espant, que va ser majúscul (no me'n se estar de qualificar).
Per un moment em vaig quedar mirant la imatge de mi mateix deixant anar aquella “babilla” que només fabriques quan dorms tan plàcidament com ara ho feia jo mateix o aquest senyor que sem'hi sembla tant i tant.
No sé com es fa per despertar a algú que dorm tan profundament. Primer ho provo amb un crit amb poc convenciment, per no molestar aquell son tan plàcid. De cop penso que: què coi¡¡¡aquest paio és al meu llit, amb la meva cara, tapat amb el meu nòrdic i segurament, dormint amb la meva son.
Fallo en el primer resultat, i llenço un segon intent. Ajunto tota la meva força interior acumulada en hores i hores de meditacions i exercicis espirituals, i li deixo anar:
- Si us plau, què es despertaria?...
Jo ja veig que no vaig bé¡, que ell ni s’immuta ni molt menys es desperta.
Miro de no fer soroll i, com tinc el mòbil sobre la tauleta, el prenc i començo a jugar al Mahjong
(abans el poso en silenci)

A les set hores i trenta-set minuts (dos quarts i set minuts de vuit) i, amb una melodia que reconec perfectament, el despertador es posa a sonar, em quedo de pasta de moniato.
El meu suplent es lleva d'un salt, dementre es rasca el cul d’una manera un tan grollera.
Es posa les meves sabatilles, la meva bata d’estar per casa i s'encamina (sense ensopegar amb la cadira) al vàter, dominant l’escena com si fóra la seva història la que estigués vivint i la seva casa on estès movent-se.
Sento que fa un pipí, i dic sento perquè em trobo violent d’entrar amb ell a la cambra de bany i l´espero al passadís estant, també sento l’aigua de la dutxa que cau i la diferencia de so que fa quan xoca sobre del cos que intenta suplantar el meu.
Surto corrent cap al dormitori amb el projecte de capitanejar el moment de vestir-nos, com si la idea d’haver ordenat la roba dels calaixos em dónes una certa autoritat enfront d'aquell usurpador de la meva identitat.
Agafo uns calçotets, uns mitjons, una samarreta i no tinc temps d’agafar res més perquè, el meu doble ja està a l'habitació. Pren cada peça de roba amb seguretat, sense dubtar d’on és cada cosa, inclús es posa la camisa a cuadrets blaus, que és una de les meves preferides
El temps de l´astorament ja ha arribat a la seva fi, i comença l’etapa del cabreig solemne.
Aixeco el dit de la manera més amenaçadora que puc i li dic que ja n'hi ha prou d´aquest color, que què s’ha cregut!; que si pensa suplantar-me molta estona més!, i és quan confirmo la meva sospita: ni em veu ni sap de la meva existència al seu voltant, simplement viu enlloc meu i jo tinc un paper de nindundi a la meva pròpia vida i el més perillós és que potser no em desagrada aquesta nova situació.

Jo em dic Joan Anselm, i en el meu doble li direm Joan Anselm segon, a fi de clarificar i d'explicar senzillament les noves situacions.
En Joan Anselm segon, fa una rapida mirada en el seu/meu rellotge, i es dirigeix com cada dia al nostre lloc de feina, sense fer ni un cafè per no perdre temps.
Aquí és on es demostrarà el que té de veritable aquest robatori de la meva persona sencera (cos i anima)
Treballo, des de fa molts anys, a la ferreteria del senyor Tomàs -a can Balances, en diuen- Li he preguntat milers de vegades el perquè d’aquest mal nom i sempre m he trobat orfe de resposta, aquella cara de pòquer, aquell somriure de saber la resposta és el magre resultat que, cada cop, n’he tret del meu qüestionari.
Despatxar a una ferreteria no és fàcil. És imprescindible saber on són totes les potineries que ens poden demanar (puntes de cabota cònica, de cabota plana, “amb sense cabota”…) i cada cosa has de saber, a quin llit, en forma de calaix, hi descansa.
És per això que repto, tranquil, al meu doble, perquè estic segur que no trobarà aigua a mar, i ni la meitat dels articles que li demanin. Què dic la meitat!, ni la dècima part!!!
Entrem, es posa la bata grisa que fa d’uniforme de despatxador, i jo, amb un posat més murri que preocupat sec a una cadira que queda al recó del taulell, sabedor com sóc que mentre en una escena hi siguem tots dos jo restaré invisible a la resta de mortals -com he pogut comprovar en el trajecte des de casa- i em preparo a regalar-me amb la ineptitud d’en Joan Anselm segon, com a dependent de ferreter.
Entra el primer client vestit amb la granota de feina bruta de greix, per al que el meu sisè sentit detecta la procedència inequívoca de llur ofici: és mecànic
- Tenen firulillos sisavats del número dinou? Deprecà de manera molt professional.
“Toma “!!!, vaig pensar jo; Va fort el mecànic per ser el primer client del dia!
En Joan Anselm segon (he de reconèixer que, amb un somriure també molt professional), li va dir que del dinou no existien, o eren del disset o del quinze i, que sinó, passaven a dir-se “ firulos” que no pas firulillos.
En aquell precís moment, i després d’aquest bany de coneixements, vaig entendre el perquè podria ser que en comences a plaure aquella nova situació.
Em varen roncar els budells, talment com si un bolxevic prengués la seva senyera per començar una revolució en el meu estomac.


Can Peret és un bar que fa com de segona casa i primera cuina per a molts de nosaltres, vaig seure a una taula arraconada al fons del local. Com el bar està molt proper a la ferreteria, sempre hi som un o altre dels 4 treballadors que formem la plantilla (dos oficinistes, el senyor Tomàs, i jo mateix), o el meu doble -començo a veure-li alguna sortida profitosa a tot això..-
Demano: peus de porc amb cigrons (5 racions), 5 mitjanes de la marca “vèrtebra cervical”, que es fabrica d’una manera artesana al mateix barri (encara que sempre he pensat que el nom no és molt comercial), dos xuixos de crema, dos tallats, tres cigalons 5 copes de conyac Mascaró (fum no, que és molt dolent pel cos i la pressió arterial) i jo ho he de vigilar molt això-... L'edat...
Quan he acabat aquest esmorzar, vetllo des del carrer, l'interior de la botiga i, com no, hi veig en el meu substitut, amb un somriure d’orella a orella, despatxant el darrer client del matí. En sortir aquest, en Joan Anselm segon, agafa la barra de abaixar la persiana i la tanca fins a quatre pams de terra, el molt cabró, com si ho hagués fet sempre.
Encara no passen cinc minuts de l'hora de plegar i tota la plantilla, inclòs el senyor Tomàs, s’afanyen per anar a dinar doncs, el temps, s’esmuny ràpid i a dos quarts de quatre cal tornar a ser-hi.

Jo, en Joan Anselm (no em cal cap afegitó darrere del nom propi) intueixo que no tinc cap pressa i decideixo prendre un tramvia que em porti cap a la zona de mar, al barri dels pescadors laborals -no els esportius- El “solet” em fa venir una sensació de gana inabastable, desconeguda per a mi que sempre he anat amb presses a l’hora de dinar.
En un establiment que em sembla oportú, diposito, en una cadira, de la manera que crec més elegant, el meu esquelet i el meu cos físic de Joan Anselm original.
Em disposo a alimentar i consentir aquest meu cos, com no ho he pogut fer mai.
Veig que tenen “paella de peix” i me'n demano dos (de 6 racions cada una), una cinquantena de gambes de Palamós, i per fer-ho baixar, les postres que es menjaven a la postguerra (on qualsevol àpat, deixava la sensació que estaves fent una feina a mitges): Un pijama, bé, dos.
Cafès, copes ( fum no, que és molt dolent per al cos i la pressió arterial) i jo ho he de vigilar molt això-... L'edat…

Quan remato el magnífic dinar tinc la necessitat de controlar el meu altre jo, a desgrat de fer una becaina d’aquelles que es publiquen als diaris.
Torno a prendre el tramvia?, o bé agafo un taxi que em dura directament al meu ex/lloc de treball?
Resposta: un Taxi
Aguaito la ferreteria de lluny, i veig en Joan Anselm segon, xerrant molt animosament amb el senyor Tomàs i, juraria, que el seu braç esquerre estava dipositat, de la manera més familiar en les espatlles de l'amo, quina barra, a mi, després de tants anys de tracte, no m'hagués passat pel cap tocar al senyor Tomàs. Quin disgust!
He de fer alguna cosa que em distregui l'atenció, em passen pel cap milers d'escenes d'accions a fer, escullo d'entre totes, anar al bar i inventar-me un àpat que ubico entre el dinar i el berenar, i batejo amb el nom de "almorrar".
"Almorro" 5 tallats amb la llet descremada i 6 bunyols de forat ( vigilo que no siguin Donuts per a ser solidari amb els companys en vaga).
Quan la filla d’en Peret, que ajuda al seu para en el bar, em dóna el canvi, un número indeterminat de monedetes em cau a terra, i és, aleshores quan veig la tibantor de la camisa i el trau dilatat del botó a l'alçada del melic.
Vaig al cinema on la foscor no em deixarà veure la panxa que ja se'm comença a intuir.
Fan Dumbo i decideixo dormir gairebé tota la pel•lícula. En sortir em vénen unes ganes irrefrenables de veure el comportament d’en Joan Anselm segon a la ferreteria. L' espio i, com no! Veig que, no només domina la situació, sinó que ho fa amb aquella naturalitat que dóna l'experiència.

Me'n torno a casa, fet i no fet serà l’hora de tancar la ferreteria, i jo penso que cada cop hi faig menys falta. Wuaiiiiiiiii!!!
Abans que vingui en Joan Anselm segon, prenc una dutxa rapida. La necessito per esclarir-me les idees que em repiquen el cervell, mes que per tirar desaigua avall la suor d’un dia de treball inexistent.
Reflexiono: Gairebé no he fet res més en el meu dia que menjar i espiar al meu altre jo. M’agrada la nova situació i honradament crec que la mereixo, tinc seixanta-dos anys i no he faltat ni un sol dia a la feina, i ara que m’ha tocat aquest premi gros, l'he d’aprofitar. Crec.
Em tombo al sofà segur que en Joan Anselm segon no em pot veure i, no passen 5 minuts que ja és a casa. Quina mala cara fa! Sembla cansadot !, i jo diria que una mica més prim.
A la taula de la cuina, es menja un iogurt natural ensucrat, al lavabo sento el xipixall del fet de rentar-se les dents, amb el cap cot, es dirigeix d’esma al llit i no passen cinc segons que el sento roncar, però no és un ronc tranquil com el que crea la “babilla” de quan dorms com un soc, és un ronc de quant un està cansat, pobre.

Ara, després de quatre anys, miro endarrere i no sé si vaig fer bé, moralment em refereixo.
De manera personal, he tingut un esclau regalat durant aquest temps, m’he engreixat 72 Kgs. i espero aquest any que em queda per jubilar-me, amb il•lusió però sense pressa.
He viatjat a països que no sabia ni que existien, he menjat tot el que feia ombra i era comestible i he begut... He begut tant que l'alcohol ha fet una pel•lícula conservant en l'interior dels meus òrgans digestius, tots.

Jubilar-se a seixanta-set anys i sense en Joan Anselm segon, haguera estat un camí llarg i feixuc, ho hagués aguantat, perquè, a la vida, m’ha tocat aguantar moltes coses, com gairebé a tot hom però no hagués estat mai el mateix sense l'aparició d’en Joan Anselm segon. Hi ha qui no creu en les vides paral•leles i els hi toca treballar fins als seixanta-set. Jo no hi creia, més ben dit no m’ho havia plantejat mai, ara sí que hi crec, i des de fa molt de temps, no em llevo a pixar a la nit per si de cas.