Somriures d'amor?

- Quan et tinc prop tot és més fàcil. En veure'm somrius i això m'alegra el dia! Pot ser passen tres dies i ni ens dirigim la paraula, però el somriure mai s'escapa. Ens estimem de fa temps, ho saps tu també, però no ens ho diguem. Em pose gelosa quan et veig simplement xerrant amb altres xiques, tu ho saps, i encara ho fas. T'agrada veure'm gelosa! També sé que et poses gelós quan jo estic amb algun amic... ho faig a consciència.
Repetisc moltes vegades aquestes frases front l'espill de la meua habitació... Sóc incapaç de dir-li-ho a Jaume, m'agrada tan! La nostra relació és tan especial! Pot ser no és amor el que sentim, sols la sensació morbosa de veure'ns, agradar-nos i no atrevir-nos a dir res... Els somriures parlen sols.

Això és el que em passava pel cap dia rere dia fa unes setmanes, ara tot ha canviat. Jaume se n'ha anat d'Erasmus, no tornarà fins Nadal. Tindré notícies d'ell? Pensarà en mi? Sols hi ha una manera de saber-ho, vaig a enviar-li un e-mail, vaig a declarar-me. Si em respon afirmativament quan torne ens veurem i serà un gran reencontre. Si, per contra, la resposta és negativa, quan torne ja no ho recordarà, o això espere...
" Hola Jaume! Com van els primers dies a Alemanya? Imagine que tot anirà de categoria i si no... No t'amoines, saps que pots tornar quan vulgues!
Volia comentar-te una cosa molt important de fa temps... Ho saps, no? És el que estàs pesant en aquests moments... M'agrades! La teua boca quan s'encorva al somriure m'alegra tot el dia, no necessite escoltar la teua veu, em conforme amb el teu somriure... Dia rere dia vaig en busca de la teua boca i així que em regale el somriure que em pertany.

Jaume, t'estime... Necessite que em digues alguna cosa! T'ESTIME"
Vaig apretar el botó d'enviament i ja no hi havia res a fer... Li havia enviat al xic que havia perseguit durant dos anys un e-mail declarant el que sentia per ell.

Passaven els dies i no rebia cap resposta de Jaume, entrava al correu electrònic molts cops al dia, però res... Els típics e-mails d'amics i coneguts que has d'anar passant en cadena. Deteste eixos e-mails! No rebia cap e-mail d'ell, tampoc es conectava al MSN i el mòbil no li funcionava a Alemanya. No sabia si havia llegit el missatge o no, estava feta un mar de dubtes i l'única manera d'avançar era rebent notícies des d'Alemanya.
Un dia, a principis d'Octubre vaig eixir al carrer per dirigir-me a la facultat. La bústia estava plena, així que abans d'encaminar-me a classe la vaig buidar. No vaig mirar ni de qui ni per a qui era la correspondència i me'n vaig anar a classe.
- Vindre a classe i no trobar-me a Jaume pels passadissos no m'agrada. Vinc desmotivada, busque un somriure als racons de les aules... Ell no està, però el note present. L'estime! - Pensava a cada moment. No sentia amor, sentia obsessió! Necessitava un a resposta, encara que fóra negativa, però la necessitava per aclarir la meua ment.
Al tornar a casa, mon pare m'havia deixat a la tauleta de nit dues cartes. La primera que vaig agafar era el rebut del banc, números i més números... Els diners guanyats a la feina d'estiu s'havien exhaurit i això m'entristia! Depenia una altra vegada del sou dels meus pares, això significava menys festa, menys capritxos, menys de tot... Sorpresa! De sobte em vaig posar a plorar... La lletra de Jaume escrita a un sobre per a mi em va posar nerviosa. Encara no havia obert la carta, les mans em tremolaven, els llavis se'm secaven i els ulls ploraven com si tingueren vida pròpia...
" Àngela, bonica! Alemanya és una passada! Ja podrieu estalviar una miqueta i venir cap ací uns dies! Al pont de primers de Desembre estaria be!!
Vaig llegir el teu e-mail... Em va emocionar molt tot el que dius, és tan real! A la facultat d'ací trobe en falta els meus amics i companys, però sens dubte el que més trobe en falta és la teua mirada, inqueta i curiosa... En coincidir amb la meua mirada rius, ric... i ja estem contents!
També m'agrades de fa temps, des del primer curs de carrera, però mai t'he dit res per no trencar la màgia existent entre nosaltres. Ara tu has pegat el primer pas, ara que estem lluny! Així i tot vull que ho intentem! Hem esperat anys per tenir una relació basada en alguna cosa més que simples somriures... Comencem-la ara!
T'estime, Àngela! T'estime encara que tu estigues a València i jo a Alemanya..."
Una sensació estranya em va recòrrer tot el cos. Des dels cabells fins la planta dels peus. Jaume m'estimava! Ho sabia! Devia haver-me llançat abans! I per què no es llançava ell? Estava feliç, anada entre els meus pensaments... No vaig fer res en tota la vesprada, ni el dia següent, ni durant setmanes... Només tenia al cap una imatge: el somriure de Jaume. Aquelles dents tan rectes i blanques que feia una anys lluïen una bonica ortodòncia... Uns llavis ni grossos ni prims, ni rojos ni blancs...

Durant setmanes vam estar en contacte, rebia cartes d'ell, li les responia, m'enviava fotografies, jo a ell també... Es notava que era el començament d'una bonica relació...
Sense adonar-me'n, ja era finals de Novembre, el curs passava implacable, les classes es perdien al fons del meu cervell mentre escrivia llargues cartes per enviar-li... Idea! Em va venir al cap la primera carta, Jaume demanava que anàrem a Alemanya a fer-li una visita... Seria un viatge sorpresa, ell no havia de saber que anàvem fins el mateix dia d'arribada!
Els preparatius van ser molt precipitats, i amics de la colla es van fer enrere... Em donava igual, havia d'anar sola? Doncs ho faria... Necessitava veure'l, palpar-lo, olorar-lo, besar-lo...

Va aplegar el màgic dia 5 de nit... Agafava un avió a les 3 de la matinada, Jaume no sabia res de la meua visita. Una xicoteta maleta era el meu equipatge, alguns amics van vindre a l'aeroport a acomiadar-me... En tres dies tornaria a València amb notícies fresques!
El viatge se'm va fer etern, l'espera a l'equipatge, el transport per Alemanya... tot! Tenia tantes ganes d'estar amb ell... Em vaig plantar a la porta de la facultat on estava estudiant Jaume, sols quedava encontrar un somriure entre la gentada que abandonava les aules. Cada vegada eixia menys gent, pocs alumnes, alguns professors... i, per fí, Jaume sortia per la porta juguetejant amb un company de classe.
- Àngela! - Va fer un crit ensordidor amb veu ferma, va vindre corrent fins a mi i em va abraçar. Ambraçant-me m'alçà de terra i somriguent un prop de l'altre ens vam fer el bes que esperàvem! - Com és que estàs ací?
- He recordat la teua primera carta i he vingut a veure Alemanya, be... a veure't a tu!
Junts vam caminar fins el pis on estava vivint. No era massa luxós, però tenia comoditats suficients: telèfon, aigua, gas, llum... Justet per sobreviure còmodament. No paràvem d'abraçar-nos, els nostres llavis s'enrogien cada vegada més. Els besos eren eterns, les carícies juguetones, les mirades em donaven confiança...
Em va ensenyar tota casa, m'explicà que el company amb qui havia ixit de la facultat era company de pis i que l'havia enviat a fer una volta, una volta llarga... tota la nit. Estàvem sols, ens teniem ganes, però com sempre... ningú donava el primer pas. No sabia com fer-ho, podia quedar descarat. Sabia que esperava que atacara jo, i així ho vaig fer...

Em vaig recolzar damunt d'ell al sofà, ens besàvem ràpidament, mossegava els seus llavis amb tendresa. La seua llengua jugava amb la meua. Les meues mans tocaven tot el seu cos. Vaig començar pel seu coll, les orelles... Sentia la seua respiració, s'accelerava per moments! Les seues mans es van endinsar entre la meua roba, tremolàvem, ens besàvem, réiem... Em va traure els jerseis, no notava el fred alemany, més bé sentia una calor dins de mi... Una calor que m'exitava i m'agradava... Li vaig llevar els seus jerseis i vaig començar a fer-li petons pel pit, ell em mirava, m'agradava que em mirara... Vaig aplegar bes a bes fins als seus pantalons, li'ls vaig llevar. Acariciava el seu penis, el vaig llepar...
Jaume es posava cada vegada més nerviós, eren nervis de plaer... Em va dir amb una mirada el que em volia fer... Em va llevar la roba com si fóra un animal. Em va baixar les braguetes mig humides i les seues mans van començar a fer bona lliga amb la meua figa.
Ens besàvem per tot arreu, ens tocàvem els genitals, llepava el meu coll... El seu penis no podia estar més dur, les meues mans el tocaven, amunt i avall... Demanava pressa, però jo no en tenia tanta.
Vam fer un gir, tombats ja al sofà estavem més compenetrats que mai, les meues mans al seu penis i les d'ell al meu cony estaven fent una bona feina...
- Vols? - Em va dir Jaume esperant per a penetrar-me.
- Sí, ja! Trau el preservatiu...
Em va donar un preservatiu i li'l vaig posar jo mateixa. Sempre m'estava mirant, quan jugava amb el seu penis, quan li posava el condó... Em donava morbo que em mirara!
Continuàvem exitadíssims... Ens mossegavem per tot arreu. Em va tombar al sofà, es va posar damunt de mi, i, mentre preparava un poc el meu cony amb les seues mans per a la penetració vaig començar a sentir el vertader plaer! Estava dins de mi, m'agradava, més que les altres vegades amb altres xics... Els meus gemecs eren silenciosos, els d'ell també. Un damunt l'altre ens llançàvem mirades de complicitat, besos fugaços, carícies juguetones... Veia com damunt de mi acompassadament menejava els malucs i com jo notava dins de mi un plaer que tardaria poc en esclatar... El pols se'ns accelerava, la respiracó també, i els gemecs cada vegada s'escoltaven més... Vaig fer un crit de plaer, ell alhora va cridar ''Vaig!'' i ens vam córrer junts... No podria dir com d'apressa anava tot, el plaer va ser fulminant i les nostres cares ho demostraven. Sospiràvem. Ens haviem quedat un sobre l'altre al sofà. Els nostres cors bategaven junts i les nostres mans agafades simbolitzaven el nostre amor.

Els dos dies que vaig estar amb ell van ser fantàstics. Ho vam fer molts cops, no em cansa
va mai de ser explorada per ell... També m'encantava explorar-lo. No voliem que acabara el pont de Desembre, però va aplegar lhora i vaig haver d'anar-me'n. No vam plorar a l'estació. Deteste els acomiadaments, Jaume ho sap, i es va comportar...
A València, tota la colla esperava impacient les meues notícies. No els vaig donar detalls, sóc discreta i no m'agrada publicar la meua vida sexual pel món. Tots van estar contents, sabien que entre Jaume i jo hi havia màgia des de fa anys!
Els dies de Desembre continuaven passant, les classes eres insignificants per a mi i promte tornaria Jaume.

Dia 22, sorteig de Nadal, m'havia tocat la loteria: huí venia Jaume per passar a València els 15 dies de Nadal!!
No vaig anar a esperar-lo a l'aeroport, devia ser la seua família qui disfrutara d'ell els primers moment... De vesprada va ser ell qui va vindre a per mi. Sols feia poc més de deu dies que no haviem estat junts, però havia semblat una eternitat.
A la meua habitació, els dos sols vam fer l'amor, ho necessitàvem. Quasi no parlàvem, tot eren besos, caricies i jocs eròtics...
Els primers dies d'estar amb ell van ser genials. Podíem practicar el sexe fins a tres vegades al dia, a sa casa, a la meua, al cotxe... Qualsevol lloc era bo. La relació se'ns va fer monòtona en només quatre dies, quan quedàvem ja sabiem a que anàvem, el sexe s'havia tornat rutina i la passió s'avia evaporat. Un polvo amb Jaume ja no significava res per a mi... Una forma de desfogar-nos, però sense el sentiment màgic que havien mostrat els nostres somriures des de feia anys!
Aquesta sensació d'insatisfacció no la tenia jo sola, Jaume també s'avorria amb mi. Les relacions no es basen explícitament en el sexe, també ha d'haver converça, amistat, confiança, jocs, amor... Tot el que feia anys haviem esperat s'havia convertit en res.

Jaume se'n va anar. Alemanya l'esperava. Jo vaig començar de nou les classes, ja més centrada als estudis. Els dies passaven i els quadrimestrals s'acostaven. Estava convençuda que res estorbaria els meus estudis, eren començaments de Febrer i estava en plena setmana d'examens.
Vaig rebre una carta, era de Jaume i escrivia açò:
"Hola Àngela! Durant Nadal la nostra relació va començar, va créixer i va acabar... Va ser molt especial, sobre tot per què tu eres una persona molt especial per a mi. Les teues carícies, els teus ulls, el teu somriure...
Ara ha passat un mes des que no estic a València, i et torne a trobar en falta! M'agradaria que em tocares i m'acariciares com la primera vegada!
(...)
No sé si t'estime, però et trobe en falta!"
Jaume havia destapat el seu cor... No m'estimava, però li atreia sexualment. A mi em passava el mateix! Pensava en ell com una cosa amorosa, purista... Però no, quan mostràvem els nostres somriures era una forma de manifestar la nostra atracció, no el nostre amor!
Ara que ho tenia ben clar necessitava veure'l, follar-me'l i tornar-me'n! No... no ho vaig fer. Simplement li vaig contestar la carta:
"Jaumeeeeeeee!! Tu has dit les frases clau per esbrinar el que ens passa...
T'atrac sexualment, igual com tu a mi! No sentim sentiments amorosos un vers l'altre, el que passa és que ens agradem. Peguem un polvo i ja s'hem cansat un de l'altre.
Pot existir una relació així? No ho sé... Seria ben difícil d'encaminar...
Sent ser tant directa, però és el que hi ha...
(...)
Besades, guapo!!"
Aquesta carta va ser la que va marcar la diferència entre una relació sentimental i una relació sexual. Jaume i jo teniem ben clar que els nostres sentiments eren difícils d'explicar a la gent, però... Què li importa a la gent? Estem a gust amb els nostres amics, estem més que a gust quan ens trobem els dos sols... Ens agrada quedar de quan en quan i passar nits salvatges els dos junt. Què s'ha de fer? Fins que aguantem així res... Quan cada un trobe la seua parella adequada ja ens replantejarem la situació. Ara, l'únic que sé és que quan em dedica un somriure no vol dir que el tinc bojament enamorat... significa el que us podeu estar imaginant!