Somriures abandonats

Crec que tens molta raó, només hi ha un lloc on podem trobar la manera de retrobar el somriure i sortir del pou. La força més gran està dins nostre i fins que no escoltem la seva veu que crida en va, no podrem trobar aquesta energia que ens permet saber-nos especials i únics.
Jo t'ho dic després d'haver escoltat durant molt de temps més als demés que a mi mateixa.
Cal somriure's a un mateix per poder somriure i gaudir dels somriures dels demés amb tota la seva màgia i intensitat.
L'amor i l'acceptacció té de començar per la nostra pròpia persona, però sembla que durant moltes generacions ens han enviat missatges subtilment camuflats de que això era molt egoista.
Una bona reflexió.

Una abraçada i fins la propera!