Somriures a la tassa

El missatge del poema arriba clar, malgrat el curiós criteri de puntuació i separació ( de no puntuació, millor dit, i d'absència de separació entre estrofes o a mode de marcatge de salt temporal ), servit en tassa delicada i acompanyat amb aquest somriure entre melancòlic i irònic del cambrer que no té pressa, gens de pressa.

En efecte: a pesar dels anys transcorreguts, alguns sentiments, emocions i records romanen, més o menys intactes, com una senyal d'identitat o com una cicatriu.
Poc o molt erosionats pel desgast de l'oblit, hi són en nosaltres, encara que el temps passa...

Una abraçada i un somriure,
Unaquimera

m'agrada que sigui tancat. Que sembla tenir princici i final. Somrius a la tassa de bon matí "quan el sol esgarrapa" (una expressió que m'ha semblat preciosa, per cert) i somrius a la tassa a la tarda.

M'agrada la senzillesa dels mots utilitzats que, juntament amb el fet que vagi dirigit a un "tu", li dóna un cert toc de familiaritat, de intimitat, de complicitat.

M'ha agradat aquest poema. Potser l'única cosa que hi faria seria separar algunes estrofes amb un espai. Per exemple, dividir el poema en tre parts deixant un espai després del sisè vers (imagino que acaba amb un un punt) i un altre després del catorcè. Però això és només una qüestió de gust personal!

Sigui com sigui, bon poema. Ànims i a seguir!


Abraçadotes.

Salz.