Somriure postís

Un dia, qualsevol, en que t'aixeques i intentes fer bona cara, posar-te el somriure postís per semblar estar bé, per intentar enganyar els del voltant, i potser a tu. Aquell dia, farà sol i bufarà un aire fresc. Tot semblarà en ordre fins que t'entrevanques, i caus. Caus, sí, i et fas mal. T'has fet mal al genoll, una petita ferida, pero tot i així fa mal. Surt sang, te la netejes, pero no para. Com que és un "petit" tall, decideixes deixar-lo estar. Alló no t'impedirà tenir un bon dia. Segueixes, et troves amb ella, i amb el seu somriure ja t'ha dit el "bon dia" que necessitaves. Pujes al bus, i sona aquella cançó que, només començar, et porta mil i un records, i potser aquell somriure postís que havies agafat avans de sortir de casa, s'ha desanganxat per uns minuts, pero t'el tornes a posar i llesta. Pases les hores asseguda a aquella cadira, que vulguis o no, has compratit hores i hores, on has somiat desperta i, hi tornes. Tornes a somiar o simplement recordes aquells somnis. I recordes, recordes que va haver-hi algú, i encara hi és… que l'estimes de totes les maneres i recordes que quan al poc temps de coneixe-hos, et va dir: "si, tu ets un d'aquelles amigues que sempre la tindré, una amiga de veritat, gràcies un cop més", i somrius. Tornes a la realitat, i veus que davant teu tens un llibre obert i que la professora està explicant, intentes afegir-t'hi pero la mandra et supera i segueixes somiant. Sona el timbre i vas cap a casa, tot escoltant música, on un cop més, recordes. Pero de cop i volta t'enrecordes de la ferida del matí, te la mires i veus que la sang s'ha assecat, i que en dos o tres dies s'acabarà de tancar. I aquí veus com de fàcil seria la vida si totes les ferides s'et curesin amb dos o tres dies, o si tant de bo totes les ferides no fesin mal, o tant sols les poguesis curar a l'instant. I és que a la realitat, a la nostra realitat, no podem. Ens podem posar el somriure postís, pero no oblidar-nos d'aquella, o aquelles ferides que són importants.