Somriu, fill de puta

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

En Robert torna de Barcelona amb la moral per terra. Un nou rebuig. ¿Tornarà mai a treballar? Els seus quaranta-un anys són un llast ara que el món ha decidit enlairar-se, anar-se'n ben lluny, com un globus aerostàtic. Els seus quaranta-un anys són la bola al final d'una cadena que l'impedeix saltar i agafar-se al cistell d'aquell globus, els peus de ciment que el mantenen clavat a la terra oliosa del fons del riu brut del fracàs.
Massa vell per unes feines, massa jove per què una empresa es beneficiï de les subvencions estatals, molta experiència malaguanyada, esperant encara la resolució judicial sobre la fallida de la seva empresa, on havia estat treballant els últims vint anys. I després de vint-i-quatre mesos, la prestació d'atur s'esfumà com un miratge.
Carn d'empresa de treball temporal, el màxim que ha fet els últims temps ha estat omplir els prestatges de la secció de puericultura d'uns grans magatzems, durant una campanya comercial, tot un mes sencer.
Ara torna de Barcelona, de fer una entrevista (l'han enviat els de l'INEM) on s'ha vist ridiculitzat. L'encarregat de personal que l'ha atès li ha dit que li feia l'entrevista només per què ja l'havien citat, però que, anteriorment, havien entrevistat a la persona idònia pel lloc que tenen vacant, un noi jove i molt preparat que té un currículum impecable.
Els sons típics (tristos, nostàlgics, bruts, grisos) de l'estació passen inadvertits a la seva percepció, rere un núvol fosc i espès de desànim creixent, de certesa punyent. Els últims dos mesos ha anat tot sovint al metge perquè no es troba bé, però no sap ben bé què te, i el doctor, i el seu entorn familiar, fins i tot ell, comencen a témer l'aparició d'una incontestable depressió.
S'afegeix a la cua que puja les escales mecàniques, persones mecàniques que s'encasten tots allà, com si haguessin oblidat com es puja l'escala de marbre que roman buida al costat. Passa, també fent cua, per les màquines de validar bitllets, les portes s'obren enèrgicament i ell travessa, apàtic, amb la mà dins una butxaca on dringuen vuit iròniques monedes d'un euro: és tot el què li queda per passar el mes (sort que ja només falten déu dies) i haurà de tornar a demanar-li ajut a uns pares que amb prou feines tenen salut per anar a treure de la caixa la ridícula pensió que cobren cada dia vint-i-cinc.
Es dirigeix a la sortida de l'estació i s'atura davant del foto-mató. Necessitarà fer-se fotografies per adjuntar a aquell imprès de sol·licitud de feina del nou centre comercial, el que obriran cap a final d'any.
L'estómac, però, reclama primer una mica d'aliment (són les onze del matí, i a casa no quedava res per esmorzar quan s'ha llevat, a les set) i el bar és just al davant de la màquina, així que s'hi acosta i demana un cafè amb llet i una pasta, i s'espera utilitzant un diari esportiu per amagar-se, mentre intenta reprimir un vergonyós atac de llàgrimes silencioses.
El cambrer li deixa una tassa de cafè fumejant i un plat amb la pasta, una forquilla petita i un ganivet.
En Robert s'ho pren tot lentament, però no ho assaboreix. Diposita sobre la barra els tres euros que li cobren.
Sospira i es dirigeix cap el foto-mató. Se'l mira. La cortina està feta un fàstic, bruta i cremada. L'interior no està en gaire millor estat. El tamboret giratori, d'un blanc malaltís, esquitxat de petits cràters entre negres i marrons de cremades de cigarret, li fa pensar en quelcom llunyanament hospitalari. Com de sala d'espera de la seguretat social.
Hi entra. I més que seure, s'esfondra al tamboret, deixa caure tot el seu pes sobre el plàstic dur i incòmode amb aspecte de bolet sideral, com si en aquell precís instant li haguessin fallat totes les forces.
I, de fet, corre la cortina i aprofita la precària intimitat d'aquella cabina per plorar amb un desconsol inacabable, explícit. Plora durant uns minuts llargs, relatius. Plora, sense més afegitons. No intenta raonar la seva tristor, no exposa els seus problemes amb veu imperceptible. Només deixa rodar les llàgrimes.

Han passat un parell d'hores a l'estació des que en Robert ha pres el cafè amb llet i la pasta, des que ha entrat al foto-mató. Ningú entén per què la noia de la carpeta està xisclant d'aquella manera, però de totes formes ja s'han acostat uns nois joves (que semblen conèixer-la) per tal de calmar-la.
Hi ha uns clients asseguts a la barra del bar de davant del foto-mató que intenten captar alguna cosa, i li pregunten al cambrer si ell sap què passa, com si, des de la seva posició pogués esbrinar quelcom més que ells. Però el cambrer encara no sap què passa. Encara no relaciona l'home trist que li ha demanat un cafè amb llet i una pasta amb tot aquell rebombori. Potser, si ho fes, recordaria que, quan aquell home trist ha marxat i s'ha dirigit cap el foto-mató, en recollir-li el plat, el cambrer ha trobat a faltar el ganivet que li havia facilitat per tallar la pasta.

Han passat un parell de dies a l'estació i al bar encara se'n parla, del suïcida. Diuen que es va tallar les venes amb el ganivet que s'emportà del bar, però que, abans, l'havia fet servir per gravar a la xapa de l'interior una nota de suïcidi. Va introduir l'import de quatre fotos per immortalitzar, quina paradoxa, la seva mort. Es tallà les venes i alçà els canells per col·locar-los a banda i banda de la cara, amb els talls exposats a l'objectiu de la camera, per tal que es veiessin bé. La noia jove de la carpeta s'havia trobat amb l'horror quan es dirigia a fer-se unes fotos pel carnet d'estudiant.
¿I què hi posava, a la nota?, es pregunten alguns clients.
El cambrer respon a vegades, quan no se sent tan culpable per no haver-se adonat que aquell home s'emportava el ganivet: Només havia escrit "Somriu, fill de puta".

Comentaris

  • Llibre | 18-01-2005

    Un relat dur i cru. Però com molt bé dius, ben real.

    La veritat és que no m'esperava que l'acabessis així. Esperava algun tipus de reacció "fora de lloc" per part del protagonista, però més aviat l'encaminava cap al fet de no pagar el cafè amb llet, atacar amb el croissant a la mà... no sé: més aviat una bestiesa esperpèntica, no pas una reacció visceral.

    Pel que fa a la seva possible adaptació al guió, penso que aquest relat és més adaptable que no pas el que t'acabo de comentar ("Intrusió" --tot i que aquest tampoc no l'hem de descartar, perquè és molt bo, i la història dels subtítols cada vegada que hi penso em sembla més vàlida--).

    En "Somriu, fill de puta", es podria iniciar el curt no en el moment en què arriba on sigui de Barcelona, sinó en el moment en què es lleva. A partir d'aquí fer petites escenes-fotogràfiques amb tot el que li va passant al llarg del relat (es lleva trist, no menja perquè no hi ha res, agafa un tren, fa una entrevista sense èxit, agafa de nou el tren, li grinyola la panxa, entra al bar, entra al foto-maton...). Caldria triar les escenes perquè no resultés massa llarg (sinònim, possiblement de feixuc), però el trobo força vàlid.

    Vaig a continuar llegint!

    Salut!

    LLIBRE

  • pèrdix | 30-06-2004

    Un bon exemple del que significa "deixar de ser competitiu" en aquesta merda de societat de la igualtat d'oportunitats. Encara que a vegades no ens n'adonem, estem enmig d'una lluita despiatada on el nostre estatus, el nostre benestar, no son més que quimeres que maldem per alimentar mentre som rentablement exprimibles. Quan això s'acaba ens podem veure apartats de la roda despietadament.
    Conec molts casos semblants al que descrius, algun de molt proper. És la mort lenta , física i mental, a la que ens aboca el capitalisme.

    Molt bó, Sergi, s'aprecia la teva empatia.

    El final, i això és una apreciació personalissima, el trobo massa gore pel meu gust. De tota manera, està d'acord amb molts dels teus relats.

    Una abraçada

  • Un gran lèxic[Ofensiu]
    Josep92 | 18-06-2004 | Valoració: 9

    El relat és preciós. Tens un domini molt gran del lèxic, realment impressionant. Com diu Ilargi Betea, només tu saps barrejar d'una manera tan singular e impecable la crítica social amb un argument que enganxi fins al final.

    Una gran abraçada i que continues escrivint i rimant igual de bé!

    Josep92

  • Molt bé, tio[Ofensiu]
    dacar | 18-06-2004 | Valoració: 9

    T'he de felicitar. Cada cop m'agrada més llegir els teus relats. I aquest m'ha tocat. Escrius amb un domini del llenguatge i una facilitat per les descripcions que fan que m'arribin les dents a terra, de l'enveja "cochina" que et tinc!!!!!

    Felicitats i continua així.

  • Somriem sense oblidar el món en que vivim[Ofensiu]
    Ilargi betea | 18-06-2004 | Valoració: 9

    Com sempre el teu relat és impecable. Només tu saps barrejar així la crítica social amb una bon argument que enganxi el lector fins al final que sense que te n'adonis et torna a sorprendre.
    Moltes felicitats Sergi! Poder llegir el que escrius és tot un plaer.

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: