Somric

I
Ha passat tant de temps que fins i tot m'he fet vella
i pel camí, m'he perdonat a mi mateixa,
tan greu va ser el que et vaig fer?
aquesta ferida oberta en la vostra pell, cor o cervell, no té perdó?

II
És tan estranya la memòria,
selecciona i fins i tot interpreta,
com una actriu tragicòmica,
allò que volem que perduri.

Aquesta memòria és de cadascú.
Conservem els records triats i manipulats
al nostre gust o disgust.

Perquè seleccionem, inconscient o conscientment, algunes parts i oblidem la resta?
Perquè, fins i tot en el present, una mateixa situació la vivim de forma diferent?

I quan dues persones recorden de forma diferent els moments de la seva relació passada? Concretament aquells moments de ruptura i naixement d'altres relacions?
Ningú pot tenir la raó,
ni ningú té la veritat.

III
No, no va ser tan greu
com per seguir recordant-lo així,
com una excusa barata,
com un recurs rancorós
camuflat en forma d'argument racional
que se'm tira a la cara
en forma de bufetada sonora.

Ara somric,
tot i la tristesa dels fets,
perquè aquest soroll dels teus pensaments,
amplificat,
no és suficient per silenciar-me,
i la petita rascada que m'han fet
ja és cicatriu, sols pica amb el canvi de temps.

IV
Ets feliç? Segur que si.
Això és lo important,
no val la pena amargar-se la sang,
crear murs amb els records,
posar obstacles a l'espontaneïtat.
Jo no ho faré, és més, et proposo;
Gaudir de la vida i assaborir-la plàcidament

V
I si necessites odiar-me, fes-ho,
però sàpigues que no desapareixeré
que no m'amagaré en una cova a plorar,
que existeixo i que vull moure'm amb llibertat.
que no se m'apagarà el somriure
que tant m'ha costat retrobar