Somnis

Accelero el meu pas mentre passo per davant de les botigues ja tancades. Sóc conscient de que és massa tard per estar sola al carrer, però sé que encara tinc temps de sobres per arribar al meu destí. Miro per sobre la meva espatlla per veure si hi ha algú darrere meu, però l’únic que veig és com el camí es fa fosc conforme camino. Cada cop vaig més ràpid, i m’adono de que em costa recordar tot allò que he anat veient durant el meu viatge. Només sóc capaç de remembrar les petites lliçons i els grans moments que viscut al llarg de la vida. Però on és tot lo altre? Vaig massa ràpid per saber-ho.
Començo a notar com el meu pit es sent pesat, com si alguna cosa l’oprimís. M’atabalo de seguida perquè aquesta sensació empitjora per moments i la meva respiració s’accelera. No sé què he de fer però ho faig. Corro tan ràpid com puc, intentant fugir de la sensació. Però vulgui o no, em costa continuar endavant. Hi ha masses obstacles pel mig i la meva respiració s’entretalla. Crec que no puc més, crec que no me’n sortiré. La humitat mulla les meves galtes. Estic plorant. La meva gola se sent estripada. Estic cridant però no m’escolto. I entropesso. La meva galta esquerra frega el terra i fa mal. Em fa molt mal perquè no ho aconseguiré. I ara que faig? Doncs... recordo, ara recordo. M’aixeco i continuo empenyent. Encara he de fugir de la sensació, no és així?
De sobte m’adono de que em trobo en un pont. Estic més a prop del que mai hagués cregut que arribaria. Empenyo més. Inclús somric. Em toco els llavis amb la mà, i sí, és tracta d’un somriure sincer. Un dels de veritat. Un dels que recordaré. Mentre estic despistada em xoco amb una figura forta que deixa que caigui al terra. És un home. Tinc por. El terror s’apropia del meu cos. Potser hauria de fugir de nou. Només potser. Trec aquesta possibilitat del meu cap i m’aixeco per enfrontar al dimoni.

— Què estàs perseguint? — Em pregunta el dimoni. Vull contestar que no és de la seva incumbència però doncs m’adono. Ja no estic fugint. Estic perseguint. Quan he fet aquest canvi em pregunto a mi mateixa.

— No ho sé. — Responc sincerament. Intento buscar la resposta al fons del meu cap però no la trobo.

— Doncs per què corres? —

— No ho sé... Però per què no ho hauria de fer? Si no corro, si no persegueixo o, fins i tot, si no fujo, no té sentit. — Sento la necessitat de córrer, de creure que arribaré algun lloc. Perquè si no és així, quina és la finalitat de tot això?

— El què no té sentit? —

— Respirar. — Ni tan sols he pensat en la resposta. Les paraules han sortit disparades de la meva boca com un alè.

— Estàs segura? — Em pregunta d’una manera esgarrifosa. Noto humor en la pregunta i no estic segura si es tracta d’una broma interna o hauria de riure jo també. Quan torno a mirar-lo als ulls, el dimoni desapareix deixant-me veure que darrere seu el pont està trencat. No m’ho vull creure. M’ha costat massa arribar aquí. Miro darrere però no hi ha manera d’agafar un altre camí. No hi ha res que perseguir. No hi ha pont. No hi ha somnis. Que faig ara? Potser és hora de volar perquè no té sentit córrer ja. Només potser.