Somnis trencats, roda invisible

Moltes vegades m'he fet aquestes mateixes preguntes. Com es possible que ningú pugui aturar tota aquesta barbàrie? Es difícil trobar solucions individuals, però de ben segur que escrits com el teu remouen consciencies i per aquí es comença. Si cada un de nosaltres fes sentir las seves protestes i fes quelcom, per lluitar en contra, potser no ho aturaríem del tot, però segur que anant sensibilitzant a la llarga aconseguiríem un mon més just.
Molt bon poema Sergi.

Una abraçada

El que diu el teu poema de segur és l'assignatura pendent de la humanitat.
Nosaltres -els que vivim en països rics i civilitzats- un per un no podem parar aquesta roda, però sí podem ser més conscients del mal i el sofriment dels demés i de com ens en beneficiem.
(ens beneficiem de l'explotació per les matèries primes, dels conflictes per obtenir diamants, estany, coure...)
No cal ser derrotista, però va bé de tant en quant que ens ho recordin, i el teu poema ho fa.

Com a poesia, potser trobo que comença bé, amb molta força a la primera estrofa, però que la perd després, deixant el pes del poema en el contingut més que en la forma.

Seguiré llegint-te -en tots els teus registres-.

m'ha fet posar la pell de gallina.

Està clar que el funcionament d'aquest món és una merda, però no per dir-ho més alt o més clar no ho solucionarem. Cal actuar! Però com?
És tal com dius: una roda invisible que no podem aturar.

L'únic que veig possible és que tothom aporti el seu gra de sorra i intenti solucionar el dia a dia de les persones que ens envolten, fer-los la vida més fàcil, evitar la violència i el sofriment.

Una forta abraçada Sergi!

Anna

Tens tota la raó. Per què ho permetem? Sembla mentida que, sent al segle XXI, encara es facin animalades d'aquestes... que no som tots persones, dignes de viure?
M'ha agradat molt ;)