Somnis subterranis

Estava constipat.
"Cada hivern igual", li deia la mare justament cada hivern. Ho hauria de tornar sentir un cop mes, tot i que encara ni era hivern. Es igual, va pensar seguidament, la mare podia perfectament canviar la retret per un "quan arriba l'hivern sempre igual" o per un "sempre estem igual quan refresca" no seria problema. Definitivament, ho tornaria a sentir. I si no ho feia, ho trobaria a faltar.

El vent penetrava enfurismat, des de les orelles fins el dit petit del peu, així que quan va entrar a la boca del metro es va sentir alleujat. Aquesta sensació, ho tenia comprovat, nomes durava uns minuts. Quan la nova temperatura s'apoderava totalment del cos apareixia, de nou, el desequilibri. Aquell era el moment clau, no li havia dit ningú ni tampoc ho havia llegit, però sabia que si es treia la jaqueta en el moment precís ni la fredor ni la suor el vencerien. Ara, però, ja estava ben refredat.

Baixant les escales es va adonar que -com li passava sovint- li penjava la goteta del nas. Aquella gota apareixia a la punta del nas massa habitualment i sovint ni se n'adonava. En aquell moment era insignificant però quan anava acompanyat es tocava permanentment aquella zona per evitar que el seu nas es convertís en un fòssil congelat digne del millor sarcasme. Amb un mocador sortit de les profunditats de la butxaca va solucionar el problema.

No trobava el tiquet. Però sabia on buscar-lo. I mentre ho feia sempre tenia la sensació de que estava perdent el metro. Tot i saber on estava aquells segons de neguit es feien eterns perquè podia ser que per culpa d'aquest fet tan absurd i sobretot evitable hagués d'esperar-se cinc minuts més. He de trobar un lloc ràpid i fàcil, pensava regularment al acabar la maniobra del "peatge", però al mateix temps embotia el bitllet dins la cartera. S'havia d'espavilar. Baixar les escales i no sentir cap soroll era, sense dubte, un bon senyal.
Quan va ser a l'andana va mirar la via primer, l'horitzó desprès i per últim el panell lluminós. Tres minuts. No estava malament. Hauria pogut ser millor però també pitjor. Es va asseure.

I va ser llavors quan es va adonar, perplex, que estava sol. No hi havia ningú més en tota la parada. Es va aixecar per estar-ne mes segur. Ara n'estava ben segur, estava ben sol. El panell marcava dos minuts i mig.
Silenci.
I ell, encara no havia pensat en que l'adjectiu rar o estrany definien aquella situació. Tenia el cap en un altre lloc. Assegut immòbil va perdre la mirada entre les cuixes esveltes i properes a la perfecció d'un cartell publicitari. Va pensar en les cuixes. Mai fins llavors ho havia fet, mai li havien interessat. Potser si que tenien algun component eròtic...

El panell marcava dos minuts. De sobte va sortir del seu món i va prendre consciència de la insòlita situació. La confusió el va envair per moments, tot era tan normal, però continuava sol en aquella parada de metro... Va fixar la mirada al llarg de l'andana esperant que en sortís algú. Eren les set de la tarda. Que estrany, es va repetir.

Encara no havia arribat a formular cap hipòtesis.

Faltava un minut perquè, si el panell deia la veritat, aparegués el transport subterrani mes famós arreu del món. Va decidir aixecar-se i anar a buscar alguna senyal de vida humana o qualsevol cosa que frenes aquells incipients dubtes.
Mig minut. Finalment, la ment no va poder obviar la situació. Eren les set de a tarda d'un dijous d'octubre i estava a una de les estacions mes concorregudes de la ciutat sol, sol com un mussol, va dir en veu alta per amanir la situació. Però ell no era un mussol.
Va pensar en la casualitat i en aquestes coses.
Dubtava dels poders la casualitat així que la pluja d'idees va començar. Poder un accident, poder era una d'aquestes bromes tan de moda últimament en la televisió, poder regalaven bitllets de cinc-cents euros a fora el carrer, poder havien barrat els "peatges", poder un home amb poca fortuna havia decidit treure's la vida aprofitant el desnivell del forat del metro, poder una atac terrorista, poder un atac marcià. Quin neguit, quines calors.

Entre desgracia i desgracia pensada arriba el metro. Gairebé sense fixar-s'hi es planta davant seu. Puja dins, i ningú al seu vagó. Intuïtivament mira a dreta i esquerra. Merda, pensa. No veu ningú. A sobre, no recorda haver-se fixat en el maquinista. Es pregunta si hi havia maquinista. Remira i torna a mirar i continua sense veure ningú. Ara aquell neguit s'ha convertit en por. O com a mínim es la paraula que li ve al cap. Decideix que com que no veu ben bé els altres vagons no pot estar segur que estigui sol, no els mirarà més. El fort timbre li clava un ensurt traïdor, no passa res, només que tanquen portes. Un calfred li recorre el cos. El metro es posa en marxa. Tot i que feia deu segons havia decidit que no miraria més els altres vagons ho torna a fer, aquesta vegada amb més voluntat. Esta sol. S'asseu nerviós.

En aquell moment li ve al cap un record. De petit va llegir un llibre que el va entusiasmar. "El mecanoscrit del segon origen" recorda incrèdul. La seva memòria mai l'ha fet destacar. En aquell llibre, recorda, ajudat per aquesta prominent memòria, dos nois es queden sols al món de sobte, sense saber com, per un fenomen estrany de la naturalesa. Li va agradar aquell llibre. Sempre havia volgut ser aquell noi sol al món. El neguit es va transformar en emoció. I la mateixa força que l'havia portat a imaginar-se les desgracies que explicarien la seva soledat al metro el van portar a imaginar que potser tothom havia desaparegut i ell, en aquell vagó, sobrevivia com aquell noi de la novel·la.
Pensa en la ciutat buida, tota per ell. Pensa que el món, la civilització depenen d'ell. No pensa en la família, els amics, els amors..en la magnitud de la tragèdia. Vola al futur des de sota la terra i reviu en primera persona les aventures que un dia va llegir. La seva vida podia haver acabat de donar un tomb al·lucinant, increïble, fabulós.

El metro surt de la foscor i descobreix la següent parada.
Hi ha gent.
Merda, pensa. Ara tot es igual de normal que abans però no esta sol.

No se sent tranquil ni content ni salvat sinó mes aviat decebut. Les fantàstiques expectatives no s'han complert. Per un moment torna a recordar el que havia arribat a imaginar. Com es pot sentir decebut perquè finalment no estarà sol al món? Es una pregunta retòrica. Riu.

Encén el reproductor de música. Sona Coldplay.
Havia subestimat la casualitat.

Es van obrir les portes i va pujar una noia. No era guapa però la trobava atractiva.
Li va fer un somriure.

Ben mirat, va pensar, el somni podia continuar.