Somnis de primera classe en un avió de paper

Sempre que caminava pel parc hi feia amb una mirada atenta i amb el cap ple de pardals. Sempre li deia aixó i s'enfadava amb mi però, ell sabia que alló m'encantava.
Era un nen molt eixerit, intel·ligent, amb una imaginació desbordant però amb el cap molt buit deien els adults.

Un dia, mentre corriem recorrent el rierol, amb la motxilla plena de secrets i grans tresors, em va mirar i llavors, em va prometre que m'ensenyaria a somiar. No havia cregut mai en els somnis, i molt menys en que aquests es fesin realitat.

Erem nens òrfes abandonats per uns adults que ens havien volgut tenir, però després, per raons que no crec que coneguem mai, ens havien deixat davant aquell gran portal.

El Manel sempre em deia el mateix: Somia, de veritat que és la cosa més meravellosa i real que algú ha inventat mai. Jo, li donava llargues i m'entestava en dir que els somnis eren part de la nit, que comneçaven al llit i allà es quedaven. Però aquell dia, es va proposar demostrar-me que no tenia raó.

Vam seure dalt una branca que feiem servir de refugi, vam treure una bossa de patates, refresc i xocolata que vam agafar d'una botiga sense permís, però ens haviem promés que algun dia aniriem a pagar-ho.
Ell, a més, va treure una llibreta i dos bolígraf.
- Escriu tot allò que voldries fer, allò que vols ser, els somnis que t'agradaria que es fesin realitat, però sobretot, imagina coses estranyes, tot allò que ara no creguis possible.
Em va costar molt entendre'l i encara molt més escriure allò que em demanava, però ell ho tenia molt clar. El seu full parlava de somriures, una família, diners, que seria artista, músic, poeta, cantant, que viuria en una casa dalt un arbre, que la seva filla es diria Terra i el seu fill Cel, que els reis mags sempre serien els reis mags, que volia veure un gos amb metxes blaves, que els somnis mai paresin, que tingués sempre suficients petons per malgastar...
No entenia res, era una nena de 9 anys al costat d'un noi de 15 ple de somnis i feliç. L'únic que vaig poder escriure va ser que els seus somnis sempre es fesin realitat.
L´'últim dels seus somnis, me'l va llegir en veu alta, va ser el primer cop el significat de posar-se vermella per vergonya i timidesa.
-Que la Laura, trobi els seus somnis i els pugui fer realitat.

Aquells papers van anar plegats a les butxaques d'uns pantalons molt bruts i agafats de la mà, vam correr pel costat del rieral i vam tornar al que era casa nostra, un dels edificis més petits de la ciutat.
El director esperava al Manel i el va cridar al seu despatx, segur que s'havia posat en un embolic vaig pensar.

Quan va tornar, la seva boca somreia i la seva mirada plorava. Em va portar fins dalt al terrat i allà, els nostres somnis van formar part d'un seien de primera classe d-un avió de paper i van volar per una ciutat plena de gent i bons moments.
-Un dels meus somnis ja s'ha fet realitat Laura. Estarè bé.
Després d'allò, en Manel marxava acompanyat d'una maleta i un home amb barba.

No le tornat a veure mai més però, el meu avió de paper segueix volant al costat del seu perquè, des de llavors he fet realitat alguns dels meus somnis.

L'últim que vaig saber d'ell, tenia format de carta que em va fer arribar.
-Sóc feliç Laura. He fet somnis realitat, entre ells el del gos, vaig veure un gos amb metxes blaves, tot i dir que poc abans m'havia caigut un pot de pintura blava sobre ell :) Els somnis es fan realitat si ho desitges i lliutes per ells. Recorda-ho, jo et recordo.

No l'he oblidat mai, i sempre, sempre, li donarè les gràcies per ensenyar-me a somiar.