Somnis de nena...

Un relat de: patufeta

Dissabte al matí.
Sense plans, cap examen a la vista, les amigues repartides per tot Catalunya: una a casa del pare, l'altra esquiant, l'altra a passar el cap de setmana a casa dels avis, l'altra amb el xicot… l'armari proveït de roba i el moneder completament buit. Tan sols la veu de la mare: - Laia! Aprofita avui que no tens res a fer i endreça't l'habitació d'una vegada!
Està bé, em rendeixo, busco un CD d'aquells que mai et canses d'escoltar, el poso amb el volum una mica més alt que de costum, em recullo els cabells en una cua i començo a plegar-me la roba que he anat amuntegant damunt del llit… més tard em poso amb els calaixos, llenço papers i… en trobo un de fa molts anys, està plegat en forma de carta; l'obro i em ve un record al cap: vigílies de Nadal del 1992, carta als reis:

Estimats reis mags:

Em dic Laia Martorell tinc 5 anys i aquest any ja m'han regalat moltes joguines pel meu aniversari.
Ara em ve de gust un regal especial, i per això us escric una llista de coses que m'agradaria fer abans d'anar-me'n com va fer fa poquet l'avi Martí.
M'agradaria apadrinar una nena del Sàhara, perquè a l'escola m'han explicat que allà no tenen diners i que nosaltres els podríem ajudar una miqueta. També m'agradaria poder estar a dos llocs a la vegada, fer-me un tatuatge, que el meu germà pugui tornar a caminar i poder volar.
Espero que m'ajudeu a fer realitat un d'aquests somnis, i que desfruiteu molt repartint somriures als nens del món.
Bon Nadal!
Laia.

Aquella nit em van regalar un conte, parlava d'una marieta que aprenia volar; els pares em van ensenyar la foto d'una nena de pell fosca, amb uns ulls mooolt grossos i molt vius, i em van dir que aquell estiu vindria a passar uns dies amb nosaltres perquè l'havíem apadrinat. El meu germà em va ajudar a posar-me un tatuatge com aquells de les bosses de patates, i quan els patges van haver marxat, el pare em va tapar els ulls i em va posar al mig del carrer, va apartar les mans de la cara i em va dir que mires a terra, tenia els peus molt separats, un a cada banda de la línia que hi havia al mig del carrer de casa, el carrer que separava el poble on vivíem i el poble del costat; vaig somriure com no havia fet mai, estava a dos llocs a la vegada!

He parat la música i he corregut l'habitació del meu germà, he pujat la persiana, li he dit bon dia i li he fet un petó.
- Laia, però que fas? No veus que estic dormint?!
- Saps què germanet?
- Què?
- T'estimo!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

patufeta

4 Relats

1 Comentaris

3635 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00