Cercador
Somnis comuns
Un relat de: Marta1973- Compartir:
A trenc d’alba, en Miquel camina capcot amb un pas flotant, com en un malson. De cop s’atura al semàfor de la cruïlla dels carrers Castillejos i Rosalia de Castro i observa inquiet el caixer automàtic de l’oficina dos-cents trena-vuit de La Caixa. Amb les mans glaçades pel fred es grapeja la revolvera dels texans per assegurar-se que la navalla segueix allà. Està neguitós fins a tal punt que les cames li tremolen com un cascavell, sent com el pols se li accelera i nota l’excés d’adrenalina. Sap prou bé que ha d’actuar amb la fredor d’un cadàver, amb precisió quirúrgica. Si tot surt bé, tindran per arribar a final de mes.
D’ençà de tres dies que no dorm, de tan amoïnat que està. Pensa en la seva dona i en els bessons. Si la Maria fos aquí, l’encoratjaria a no fer-ho. Amb la dolçor de la seva veu li xiuxiuejaria paraules de confiança: que tot anirà bé, que trobaràs feina aviat, que l’Ajuntament retirarà l’ordre de desnonament, que ja anirem fent la viu-viu, que tornarem a ser tan feliços com abans. Quina babaua!, pensa.
Els fanals il·luminen el carrer amb una llum tènue. El fragor d’un tro trenca el silenci del veïnat. Encara és fosc quant la Dolors, amb l’ajut d’un bastó, surt de la porteria del bloc contigu a La Caixa, embolicada amb un abric de llana negre com el carbó. Amb l’altra mà arrossega en George, un gos vell i ossós que amb prou feines es pot moure. Sol ventilar-lo d’hora, quan no hi ha trànsit, perquè amb l’edat el soroll dels cotxes li neguiteja. D’ençà que és vídua que l’animal és l’única raó que l’empeny a sortir al carrer.
S’atura davant l’entitat bancària, lliga el gos a l’agafador de la paret i puja la rampa d’accés al caixer. La porta està mal tancada, així que hi accedeix sense haver de fer la maniobra de lliscar la targeta de crèdit per la ranura. Abans de tancar-la, però, percep l’ombra d’en Miquel que es deu haber colat darrere seu sigil·losament. Ara du la cara coberta amb un passamuntanyes i empunya la navalla amb determinació. “Dóna’m els calés o et rajo”, diu amb veu tremolosa. La Dolors, amb els ulls com dues taronges, empal·lideix. A contracor, obeeix les ordres del lladre: introdueix la targeta pel solc, clica el codi secret -a penes arriba a prémer els dígits-, retira la quantitat de cinc-cents euros i els hi dóna amb tremolor.
Fora, plou a bots i barrals. En Miquel toca el dos a cor què vols. Confia a no haver de fer-ho mai més. A la Maria, li mentirà; li dirà que en Joan, el seu cosí, els hi ha deixat.
D’ençà de tres dies que no dorm, de tan amoïnat que està. Pensa en la seva dona i en els bessons. Si la Maria fos aquí, l’encoratjaria a no fer-ho. Amb la dolçor de la seva veu li xiuxiuejaria paraules de confiança: que tot anirà bé, que trobaràs feina aviat, que l’Ajuntament retirarà l’ordre de desnonament, que ja anirem fent la viu-viu, que tornarem a ser tan feliços com abans. Quina babaua!, pensa.
Els fanals il·luminen el carrer amb una llum tènue. El fragor d’un tro trenca el silenci del veïnat. Encara és fosc quant la Dolors, amb l’ajut d’un bastó, surt de la porteria del bloc contigu a La Caixa, embolicada amb un abric de llana negre com el carbó. Amb l’altra mà arrossega en George, un gos vell i ossós que amb prou feines es pot moure. Sol ventilar-lo d’hora, quan no hi ha trànsit, perquè amb l’edat el soroll dels cotxes li neguiteja. D’ençà que és vídua que l’animal és l’única raó que l’empeny a sortir al carrer.
S’atura davant l’entitat bancària, lliga el gos a l’agafador de la paret i puja la rampa d’accés al caixer. La porta està mal tancada, així que hi accedeix sense haver de fer la maniobra de lliscar la targeta de crèdit per la ranura. Abans de tancar-la, però, percep l’ombra d’en Miquel que es deu haber colat darrere seu sigil·losament. Ara du la cara coberta amb un passamuntanyes i empunya la navalla amb determinació. “Dóna’m els calés o et rajo”, diu amb veu tremolosa. La Dolors, amb els ulls com dues taronges, empal·lideix. A contracor, obeeix les ordres del lladre: introdueix la targeta pel solc, clica el codi secret -a penes arriba a prémer els dígits-, retira la quantitat de cinc-cents euros i els hi dóna amb tremolor.
Fora, plou a bots i barrals. En Miquel toca el dos a cor què vols. Confia a no haver de fer-ho mai més. A la Maria, li mentirà; li dirà que en Joan, el seu cosí, els hi ha deixat.