Somniava

Somniava...
Vespre primaveral en la penombra del teu niu.
Intercanvi de paraules compartint vivències, creences.
Compartint bocins d’allò més nostre. D’allò que ens mou, d’allò que ens emociona.
Lentament, dolçament, les paraules es tornen carícies.
Les meves mans acaricien espatlles, esquenes, en lentíssims moviments circulars. Els agrada jugar amb el relleu de la sivella del sostenidor. I s’hi entretenen.
Dolçor infinita.
La paraula es va fonent i es torna frec. Es fa silenci. No cal.
Una mà tremolosa envolta el teu coll. Bonic; esvelt.
El va embolcallant. El tacte s’intensifica. Els dits corren amunt i s’endinsen pels cabells.
Els despentinen. Envolten la carona que em mira traspuant desig.
Senten els primers tremolors d’uns llavis que esperen rebre la calidesa dels meus.
S´hi apropen. Besen, llisquen, llepen, mosseguen, xuclen. Ara a dalt, ara a baix.
I obrint-se, acullen per primera vegada la humitat d’una llengua ansiosa per fondre’s amb la teva.
La teva i la meva es parlen amb un silenci només trencat per la sòrdida remor d’uns mmm... de benestar.
El joc dolç de l’exploració.
Les llengües es fonen. Es busquen i es troben. I s’agraden. Lentament s’embolcallen mentre els teus braços s’aferren al meu cos per apropar-lo al teu.
Et contorneges fent descansar un genoll sobre la meva cuixa i una mà puja i baixa per sobre del texà apropant-se i allunyant-se de la meva masculinitat – la remor es torna intent de gemec - en el que sembla una invitació a la correspondència.
Així ho entén la meva mà. S’acosta a l’entrecuix palpant el tacte aspre del cotó gruixut que el cobreix.
I tremoles. I el gemec es fa més intens.
I entenc que la teva pell necessita sentir les carícies sense folre.
Obro lentament la cremallera i uns dits tremolosos s’endinsen al misteri de la teva intimitat. Palpen, llisquen cap avall, es retiren, hi tornen. Es capbussen per sota del teixit negre que la cobreix.
El dolç joc de l’exploració.
En desitges més. I m’ho facilites: descordes cinturó i botó i tots dos alhora retirem el texà el just per facilitar l’arribada dels dits on rau la font del teu plaer. El teu només? No...
Ara, el dit llisca sobre el vellut d’un pubis suau i s’obre camí per entre els llavis. I els separa. I acarona el centre. I provoca l’erupció d’un volcà que s’estén de sud a nord. I s’encomana. I em fa tremolar. I exploto! I vesso... quin goig!
És bonic constatar que és el teu plaer el que ha provocat el meu esclat...
Passen uns segons (o una eternitat, perquè el temps sembla haver-se aturat) en que els cossos s’asserenen. No es diuen res.
Mentre, la meva mà es passeja per la teva panxeta, melic, malucs, frec de tactes sedosos. Envolta la teva cintura i baixa per prémer una natja freda, que sembla aliena al foc que l’envolta.
El meu cap recolzat sobre el teu pit. Tu petoneges intermitentment el meu cuir calb i acaricies els meus cabells.
Finalment ens incorporem, ens mirem fixament. Sostenim la mirada, tenyida de complicitat.
Ha estat un somni meravellós.
Un esclat de vida. D’aquesta? De la fugaç?
I si hagués estat realitat?
Seguiria sent un somni...!