Somni d'un professor

UN SOMNI DE PROFESSOR

Avui he somniat que en comptes d'ensenyar el poc que sé -com tan quotidinament somnio- havia d'ensenyar filosofia.
El somni, com sempre, era un malson. Perquè si jo no sé res de filosofia, com podia ensenyar el que no sé? I me'n volia sortir prement tecles de l'ordinador. Raonava que el que podria passar seria que fent ús de l'ordinador, com si fos una joguina, les tecles que toqués es podrien ordenar formant paraules que volguessin dir coses. I pensava -o crec que pensava- que tot i que és molt difícil de llegir coses noves, tampoc faria mal als meus deixebles de repetir alguna cosa de les que s'han dit, si aquesta cosa val la pena de ser dita.
Però, com fer sortir "coses" de l'ordinador? Com aconseguir "filosofies"? Unes tecles adientment lligades... està clar... Però quines?
El malson es materialitzava: volia quelcom que no podria mai haver, com gairebé cada nit... mentre l'angoixa augmentava... Quines eren les tecles?
El monitor, de sobte, s'il.lumina amb un escrit... Era un escrit meu de no se sap quan.

El copio, freturós, en un disquet, abans que desapareixi, per a aprofitar-lo com a lliçó, la que hauré de fer servir per explicar a la classe, si l'ordinador no "lliga filosofies"...

"Els actes de les persones obeeixen a motius complexes, entre els quals en trobem, essencialment, tres d'especials: 1) la curiositat de saber i d'entendre el món; 2) l'ambició de poder; i 3) l'adotzenament que provoca el mimetisme. El primer motiu és propi d'una ínfima minoria; el segon és propi de les minories que manen o volen manar (arribin o no a manar); el tercer és propi de les masses.
"En els albors de la vida del "homo sapiens", els curiosos de saber no van fer gaires favors a la humanitat, amb llurs hipòtesis i figuracions. Els primers "curiosos de saber", que ja podríem anomenar filòsofs, apareixeren, hem de suposar, amb els primers vestigis de raó que conegué la humanitat. Volgueren comprendre el que no podien comprendre... i, naturalment, imaginaren... Es devien preguntar com és que en el món passen les coses que veiem que passen, i per què passen: què és la vida i com ha arribat; què som nosaltres, d'on venim i on anem; què és la mort... I es contestaren que a alguna causa devia obeir tot plegat, o a alguna "cosa" devia obeir cada fenòmen que no comprenien. D'aquestes "coses" en van dir déus: així de senzill, i tot explicat.
"Cada poble es desenvolupà en condicions diferents, i foren aquestes condicions les que permeteren il.luminar les ments sàvies de cada tribu d'especial manera, fent que els déus que tot ho resolien s'acomodessin a llurs necessitats. El lamentable és que els inventors de les contestes "il.luminades", van anar dirigint les ments de la gent pels segles dels segles, cosa que encara és el més freqüent. Tot i que ja se sap, per fi, que les causes dels fenòmens tan sols poden ésser enteses i explicades basant-se en observacions; és a dir, en la ciència.
"Posem uns exemples que crec que resulten força il.lustratius.
"Els primers egipcis veieren que els cadàvers abandonats al sec desert, es conservaven ; en canvi, els primers pobles que habitaren els terrenys humits banyats pels rius Eufrates i Tigris, veieren que els cadàvers abandonats desapareixerien totalment. Els primers arribaren a creure en la vida d'ultratomba conservant momificat el cos. Els segons no cregueren fins molt tard en una vida futura, i mai en la necessitat de la conservació dels cossos.

"Les creences - unes o altres - es van arrodonint amb el temps. I algú ha de vetllar perquè els tabús que ben aviat neixen, siguin degudament respectats. Aquí fan la seva entrada els ambiciosos de poder, erigint-se en ferms defensors de les creences, a canvi, naturalment, d'alguns beneficis personals. Els primers representants d'aquesta "classe" foren els bruixots de les tribus, perquè els pobles, les masses, creuen cegament el que els inculquen car no hi ha res tan còmode com que algú raoni per nosaltres, i el mateix algú (o algun manaire delegat pel déu de torn) ens digui quins camins hem de seguir perquè les nostres collites siguin ubèrrimes, perquè la nostra salut sigui bona, o perquè les plagues i les pestes desapareixin, o els volcans no es desvetllin...
"Bé: tot això feia referència a aquells començaments de civilitzacions de fa alguns milers d'anys. Però, ja sabem que la humanitat, en cinc o deu mil anys, no té per què haver canviat pràcticament gens.
"El segon exemple que volia mostrar tracta del món grec de fa dos mil cinc-cents anys, de quan Grècia aconseguia el seu apogeu cultural. ¿No us heu preguntat mai quins eren aleshores els seus pensaments, i creences, i les contestes dels savis grecs a les incògnites que promouen els fets naturals?
"Plató fou un dels grans pensadors grecs. Un dels seus llibres més coneguts és ^La República^. Us recomano que un dia el llegiu, si és que encara no ho heu fet, cosa que dubto. Diu i proposa moltes coses per arreglar aquest món. Diu, entre d'altres coses, que els homes són, per naturalesa, egoïstes, gelosos, combatius, eròtics, i, generalment, molt poc de fiar. Són, doncs, un perill per a una societat perfecta. I suggereix una resposta perquè un estat pugui esdevenir poderós i fort, malgrat l'existència de la massa de gent indigna. Suggereix que un Estat necessita que el poble cregui en un déu. Una "força còsmica", una "primera causa" que no sigui un déu, no pot inspirar devoció, és a dir, no pot oferir felicitat als desgraciats, ni coratge als oprimits, ni minvar la cupiditat o les passions. La força social que donaria la creença en un déu es faria enorme, d'altra banda, si la gent arribés a creure en llur personal immortalitat. Ja sabem que aquestes creences no es poden demostrar, i que poden ser falses, però - raona Plató - no farien cap mal i podrien fer un bé incommensurable a la humanitat. Per això Plató recomana que les escoles ensenyin als nens la creença en una altra vida, i que hi ha un déu just que pot castigar els mals comportaments, evidentment - afegeix- "per interès pròpiament polític". Se'ls podria fer veure, alhora, que Déu (amb majúscula) ha fet els homes, però no iguals sinó diferents: alguns d'or, altres de plata, altres de coure, i altres de ferro; l'oracle de Déu podria proclamar amb insistència que si un home de ferro intentés esdevenir un home d'or per aconseguir dirigir l'Estat, seria anhilitat. Mitjançant estratagemes semblants, la plebs seria fidel a les ordres dels governants, els quals podrien anar canviant llur estratègies a mesura i en la manera.que.les.circumstàncies.aconsellessin.
"La ‘Justícia', al descobriment de la qual Sòcrates i tants altres pensadors grecs es van consagrar, es converteix, en ‘La República' de Plató, en el manteniment perdurable dels privilegis de l'aristocràcia. Diu :"Cada ciutadà ha d'esmerçar-se en aconseguir ésser allò que la naturalesa l'obliga a adaptar-se naturalment a ésser (és a dir, des del punt de vista de l'aristocràcia). I complir la pròpia tasca, sense tafanejar el que no li pertoca, és 'justícia', que es pot, per tant, definir així: a cada home, la tasca que li escau."
"Seria difícil d'admetre que Sòcrates hagués pogut aprovar la proposta de Plató d'educar els infants i el jovent basant-se en un colossal programa de falsedats. Però no podem negar que l'invent era magnífic: suprimir la maldat - o, almenys, els actes punibles - mitjançant la por en un déu que pogués castigar aquests actes amb suplicis eterns, semblava una bona troballa. Tanmateix, jo crec, personalment, que aquest invent de Plató fou superat amb escreix per l'església cristiana quan, després de posar en pràctica les propostes platòniques, establí uns oracles que predicaren que les penes eternes, produïdes pels pecats, podrien ser redimides mitjançant butlles i indulgències, les quals es podien aconseguir amb la confessió... i pagant! Així pogué esdevenir l'església cristiana, a l'edat mitjana, i fins més ençà, la propietària de més de la meitat de les terres d'Europa... Repetí la gesta del clero egipci que també havia arribat, feia uns mil.lennis, a ser l'amo de la major part de les terres d'Egipte..."


Aquesta hagués pogut ésser la meva lliçó, però qui m'escoltaria a classe si digués aquestes coses? I, si les digués, no se m'expulsaria de la Universitat?